De Vannevar Bush a la WWW
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació: els pares de la interficie humana

Núria Almiron
València, Ed. 3i4, 2001

---

INTRODUCCIÓ

La necessària humanització de la informàtica

Los ordenadores no sirven para nada, sólo pueden darnos respuestas
Pablo Picasso

 

Quan aparegueren els primers ordinadors, que més aviat hauríem d'anomenar simplement calculadores, aquests no disposaven de pantalles ni monitors a través dels quals poder controlar les seves accions (que a les albors de la informàtica eren més aviat poques). Aquestes primeres màquines eren programades i manipulades mitjançant ressorts i palanques externs en un principi, i mitjançant targes perforades més tard –la interacció per mitjà de teclats i pantalles a partir de codis i ordres no arribaria fins a un estadi posterior. Fou durant aquesta primera generació d’ordinadors que els operadors informàtics es van revestir de l'auréola de misteri i superioritat característica dels experts en professions la comprensió de les quals desborda al ciutadà comú, aurèola que en el seu moment també reberen els metges i més tard heretarien els científics. I no és per menys, programar i emprar aquells primers artificis no estava a l'abast de qualsevol i durant molts anys seguiria sense estar-ho.

Quan va néixer la informàtica personal, fa escassament dues dècades, els ordinadors arrossegaven encara tota una càrrega de complexitat i dificultat heretada d'anteriors etapes i no s'erigien precisament en les eines més adequades per les necessitats de la majoria de les persones. No seria fins l'aparició de les primeres interfícies gràfiques que tot plegat donaria un tomb. La interfície és el programa mitjançant el qual l'usuari es relaciona amb la màquina, podríem dir que es com la cara visible del sistema operatiu, del software bàsic perquè funcioni l'ordinador. Una interfície és, de fet, una forma de comunicació. Les primeres interfícies no tenien res de gràfiques i només funcionaven introduint la correcta cadena de caràcters a cada moment necessària per a realitzar una acció. Però d’aquelles complexes ordres de les primeres pantalles de fòsfor verd poc a poc es passaria a sistemes amb icones i menús amb totes les opcions a la vista i molt més intuïtius.

Malgrat l'anterior, la interfície gràfica d'usuari (IGU o GUI si emprem les populars sigles angleses) va arrancar amb lentitud en un mercat dominat per sistemes no gràfics. Quan va sorgir el primer ordinador amb quelcom semblant a una IGU la informàtica no intuïtiva estava massa arrelada, motiu pel qual, malgrat el potencial demostrat pels primers sistemes gràfics comercialitzats, molta gent no li va donar cap credibilitat. En efecte, la primera reacció fou considerar la IGU com una mera banalització i simplificació del que es considerava eren sistemes potents i seriosos. Els que s'hi oposaven prediren poques probabilitats de supervivència per a les interfícies "amb dibuixets" i la comunitat mundial d'usuaris va fer seva l’opinió de la majoria de la indústria. Aquesta es limitava a defendre un estadi d'evolució consolidat, i a reproduir una cultura informàtica que la respectava perquè en compartia la defensa d'un objectiu: la possessió d'uns coneixements fonamentats en la complexitat dels sistemes d'informació. La perspectiva d'unes màquines senzilles però potents desmuntava bona part dels mateixos fonaments d'aquella cultura nascuda i emparada per la indústria, i els que treballaven en ella o hi estaven d'alguna manera relacionats tingueren les seves lògiques reticències des de bon principi (reticències que sorprenentment no havien desaparegut de certs reductes professionals gairebé vint anys després). Altrament, això no és tan incomprensible donat que el que estava proposant aquell nou concepte d'informatització escombrava d'una revolada els milers d'hores dedicades al dificultós aprenentatge i control dels vells sistemes informàtics i, el que és pitjor, desproveïa als qui els dominaven del seu principal valor, l’exclusivitat i omnipotència sobre el manejament d'aquelles màquines, descentralitzant el seu poder sobre elles.
Mentrestant, la majoria de ciutadans contemplàvem perplexes aquests canvis. Tanmateix, no es tardaria gaire a reconèixer de forma generalitzada la bondat de totes aquestes novetats, especialment en benefici dels usuaris, perquè la principal fita de la humanització dels ordinadors fou precisament la seva capacitat de posar a l'abast de qualsevol persona una llista interminable de potencialitats que fins aleshores solament estaven disponibles per a uns pocs privilegiats. En síntesi, l'aparició d'aquests sistemes gràfics més intuïtius va democratitzar l'accés a la informàtica i va obrir la porta a un molt superior aprofitament de les noves tecnologies de la informació.

Una revolució dins una altre revolució

Si el naixement de la microinformàtica ja fou, per si mateix, tota una revolució que desembocaria en el naixement de l'ordinador personal, és a dir, en la normalització de la idea que els ordinadors també podien ser una eina d'ús individual, fou, no obstant, l'aparició de la interfície gràfica el que realment va fer avançar tot plegat. D'aquesta idea sorgeix aquest llibre, perquè la humanització de la informàtica que varen permetre els entorns gràfics fou el catalitzador que va donar lloc a les posteriors grans revolucions (al menys en el món occidental): la de la universalització del PC, en primer lloc, i una dècada després la de la xarxa Internet, autentic motor de la nova era digital. La revolució de les interfícies fou doncs el reactiu que va facilitar el convertir una eina allunyada i inaccesible en quelcom d'ús quotidià. I és que si la revolució del PC no esclataria de veritat fins l'aparició de la interfície gràfica, sense aquesta, Internet, la xarxa en un altre moment restringida a usos acadèmics i militars, potser mai s'hauria estès i universalitzat com ho va fer a partir dels anys noranta.

Tanmateix, l'anterior no exclou que a principi del segle XXI encara coexisteixin sistemes operatius diversos –malgrat el domini aclaparador de Windows i de l'extensió de la interfície gràfica a totes les interaccions home-màquina–, sistemes que no tenen res de intuïtius sinó tot el contrari. En trobem alguns de ben antics, com l'MS-DOS; d'altres de propietaris, que segueixen emprant-se als països més subdesenvolupats; i altres de recuperats, com el UNIX, que malgrat la seva flexibilitat i potència no acaben d'estrendre's per la seva dificultat d'ús. Es tracta de sistemes que a finals dels segle XX seguien en actiu per les més diverses raons. En alguns casos per una mera qüestió de costos: els països desenvolupats acostumen a vendre a baix preu als subdesenvolupats la tecnologia que ja no volen, tal i com s'ha fet sempre en la resta de sectors industrials. En d'altres casos –la febre pel UNIX que va ressorgir a mitjans de 1999 per exemple– es segueixen emprant perquè es tracta de sistemes que recuperen en certa manera l'essència perduda de la informàtica, aquella essència que conferia prestigi i reconeixement social, que atorgava als qui la posseïen una màgia especial. La que ha generat, en definitiva, els gurus de de la nova era. La darrera fornada de versions de UNIX ha recuperat en certa manera aquesta màgia, amb l'afegit que es tracta d'una tecnologia força potent i a la vegada molt flexible la qual cosa la fa certament idònia per a moltes tasques actuals. La seva complexitat, malgrat la possibilitat d'emprar en ocasions algunes interfícies gràfiques, prové de que bona part de les instruccions per a manejar els sistemes operatius UNIX cal dur-les a terme mitjançant línies d'ordres, al més pur i vell estil dels sistemes operatius críptics dels setanta. Només aquells disposats a dedicar unes bones hores al seu aprenentatge i a memoritzar una bona pila d'instruccions gens intuïtives estan capacitats per poder-ne treure algun fruit del seu ús. Això deixa a la major part de la població fora de la seva esfera d'aplicació, cosa que no ha impedit que es converteixi en tot un fenomen gairebé de masses.

Aquest és un escenari, però, ben allunyat d'aquell en el que es trobaven els sistemes amb interfícies gràfiques ara fa una dècada, i que no obstant els va permetre arrelar en una indústria amb uns valors consolidats i absolutament oposats. Tot i la precarietat de la seva situació, varen aconseguir imposar-se i fer-nos arribar on som ara. A principis del segle XXI no ens trobem pas en un estadi ideal pel que fa a interfícies i sistemes operatius. Queda un llarg camí encara per recórrer, possiblement més llarg del transcorregut fins ara. El mecanisme d'interacció amb les màquines encara dista molt de ser el perfecte. Els programes, la configuració dels aparells, la compatibilitat entre tot plegat i el llenguatge amb el que ens hi adrecem és encara massa antinatural. Només ens trobem als albors dels sistemes d'informació intuïtius, aquells que estan centrats en els éssers humans, human-centered com diuen els anglosaxons. Però el gran salt que es va donar a meitat de la dècada dels vuitanta, i els seus antecedents, bé es mereixen una anàlisi perquè a ell devem la forma en com treballem avui en dia: l’haver passat de tenir simples "màquines ordenadores" a tenir veritables eines que estimulen la nostra imaginació, l’haver gaudit d'una explosió digital tan impensable com la produïda amb Internet. Perquè sense aquestes icones, metàfores gràfiques i dissenys conceptuals, molts de nosaltres potser no ens hauríem acostat mai a un ordinador o, si més no, mai n’hauríem tret el profit que n'hem tret amb l'esforç que hi estàvem disposats a invertir-hi.

L'ordinador no es una fita sinó un mitjà

Per la majoria de persones, la història de l'estadi actual de la tecnologia de la informació es remunta a Windows. Per alguns de més ben informats el Macintosh d’Apple també hi té algun paper i per altres, de més perduts, IBM és el nom per on cal començar. Doncs bé, ni Bill Gates va inventar la interfície gràfica, ni Apple fou l’artífex de tots els canvis que es produïren durant l'emocionant transició d'una informàtica antiquada a una altre de moderna. I com el lector ja sabrà, ni IBM ni cap altre gran corporació dels anys seixanta o setanta va tenir res a veure amb la revolució de la informàtica personal més allà d'aprofitar-se'n després d'ella per explotar-la comercialment. Més aviat tot el contrari. Son ben conegudes les reticències de moltes d'aquestes grans corporacions enfront al PC, l'ordinador personal, i el posterior naixement de la interfície gràfica. De fet, a la memòria de tots es conserven algunes frases força cèlebres i xocants ara mateix, com el comentari de Ken Olson, president de Digital Corp. al 1977, quan va afirmar que "no veia cap motiu pel qual mai ningú volgués tenir un ordinador a casa". Evidentment hi ha algunes excepcions, institucions com el SRI (Stanford Research Institute) o el PARC (Palo Alto Research Centre) de Xerox varen impulsar la feina de molts pioners en aquesta camp i és a tots ells que va dedicat aquest llibre. A tots aquells que individualment o en grup varen transformar la informàtica des del seu naixement fins als nostres dies per a convertir-la en quelcom de molt més intuïtiu i ple d'imaginació del que en aquell moment ningú es podia pensar.

Des que fa cinquanta anys aparegué el primer ordinador, o l'aparell considerat majoritàriament com el primer ordinador, l'ENIAC (Integrador Numèric Electrònic i Ordinador), fins a l'actual ciberrealitat, la indústria dels sistemes d'informació ha travessat moltes fases i etapes, algunes l'han conduit a camins complexos i allunyats dels interessos dels usuaris, d'altres la feren cada vegada més accessible al comú dels mortals. El major èxit de tot plegat ha estat el triomf d'aquestes últimes tendències. Per aquest motiu, aquestes pàgines no són cap història d'Internet o la WWW ni de la informàtica, ni tan sols de la informàtica personal, perquè obvien totes les passes encaminades a complicar la tecnologia. Aquestes pàgines només pretenen fer justícia amb la feina de tots els investigadors, científics, genis o simplement afeccionats que, amb les seves idees i, en molts casos, amb la seva perseverància, varen ajudar a crear una informàtica personal, primer, i una eina intuïtiva després, sense les quals no hauriem tingut base per construir el sistema d'informació global que tenim a l'actualitat.

Aquest llibre és doncs una genealogia –amb pretensions de representativitat però no pas d'exhaustivitat– que inclou tots aquells que han tingut algun paper clau en el que podriem considerar ha estat la revolució essencial de finals del segle XX: la de les interfícies. Gràcies a ella, les eines d'informació s'han convertit cada vegada més en això, en eines, en mijtans, en electrodomèstics de tecnologia punta dels quals en controlem a la perfecció el seu ús però no pas el seu funcionament, de la mateixa manera que no sóm experts en el funcionament d'automòbils, liquadores o telèfons. L'important, com sempre, és que els usuaris puguin dedicar exclusivament el seu temps i coneixements a l'objectiu de l'eina, no a l'eina mateixa. Per a crear-la ja hi ha científics, enginyers i dissenyadors.

Dels primers mecanismes de càlcul manual emprats des de segles abans, als primers sistemes informàtics amb targes perforades que permetien treballar amb grans volums de dades, passant pels primers ordinadors funcionant amb tubs de buit, fins a mitjans del segle XX amb l'invent del transistor que va permetre el naixement de la microinformàtica, s'ha produït una revolució en les tecnologies de la informació que ha posat els fonaments a partir dels quals es construiria la nova era de la informació. Dins d'aquesta gran revolució es produiria una altre revolució, més petita però essencial, una revolució en les interfícies que probablement mereix ser recordada com la impulsora del principal canvi esdevingut en el segle que acabem de deixar i que té en les telecomunicacions i Internet els seus dos principals pilars.