De Vannevar Bush a la WWW
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació:
els pares de la interficie humana
Núria Almiron
València, Ed. 3i4, 2001
CAPÍTOL 14
Els grans oblidats: Atari ST i Commodore Amiga
Computers for
the masses, not the classes
(Ordinadors per les masses,
no per les classes)
Jack Tramiel
En el procés d'apropament
de la tecnologia a les persones, en aquest feixuc camí que venim
intentant traçar al llarg d'aquestes pàgines recordant
als que treballaren per la idea de crear màquines que estiguessin
al servei de les persones i no a l'inrevés, hi va jugar un paper
capital l'aparició d'una nova forma de presentar la informació.
Parlàvem a capítols anteriors del naixement del terme
hipertext i la importància que aquest concepte tindria per la
futura definició dels sistemes o interfícies gràfiques,
anomenem-les ja humanes, que impulsarien l'esclat de les noves tecnologies.
Efectivament, l'hipertext portaria a la hipermèdia en el moment
que al text se li afegissin sons i imatges, animades o inanimades, constituint
tot plegat l'essència del que va revolucionar el mercat informàtic
i molt especialment el mercat editorial durant la primera meitat de
la dècada dels noranta i bona part també de la segona
meitat: la multimèdia. Multimèdia, com el seu nom indica,
no és res més que la combinació de text, imatges,
sons i animació, elements tots que ja existien des de feia temps
de forma digital per separat però que només uns pocs ordinadors
podien oferir conjuntament. La multimèdia va constituir al llarg
dels noranta un fenomen que s'incorporaria a la definició de
qualsevol tecnologia que es volgués moderna primer en forma de
CD-ROM i més tard directament a través d'Internet, on
el terme multimèdia passaria gairebé a ser obsolet donat
que ja no es podria parlar més de multimèdia de forma
individual i separada: a partir de la WWW la multimèdia seria
una ubiqüitat.
Una novetat amb uns quants
anys
Però la multimèdia
no és un fenomen tant recent com pugui semblar a molts usuaris
d'ordinador, que majoritàriament la descobriren a partir de les
possibilitats de Windows. La concepció bàsica de la multimèdia
com a combinació de mitjans diversos per transmetre informació
té alguns anys més. La seva popularització als
anys noranta fou conseqüència exclusivament d'un fenomen
concret: l'aparició de hardware amb capacitat de manejar i oferir
multimèdia, és a dir, imatges, sons, animacions i text,
tot barrejat en un mateix entorn.
Quan el fenomen de la multimèdia
va esclatar a Espanya, per exemple, el CD-ROM ja tenia una dècada
de vida. Concretament la seva data de naixement es situa al 1985 (només
un any després de l'aparició del pioner Macintosh d'Apple).
Degut a la seva gran capacitat d'emmagatzemament, el CD-ROM es va convertir
de seguida en un mitjà idoni per guardar dades, imatges, sons
i aplicacions en un moment que l'espai en els discs durs era molt car.
Però necessitaria uns quants anys abans d'universalitzar el seu
ús i convertir-se en el mitjà de difusió d'informació
per excel.lència dels anys noranta. Aquest retard té una
causa ben clara: el hardware. Durant pràcticament els cinc primers
anys de vida del CD-ROM existien dos grans inconvenients que impedien
que avancés com a principal difusor de multimèdia. Un
era la lentitud dels lectors que feia inviable la visualització
correcta d'animacions o vídeo directament des dels discs. El
segon era la incapacitat del hardware de l'època de mostrar aquelles
imatges i sons. La majoria d'ordinadors de finals del vuitanta, és
a dir, els que empraven algun dels sistemes operatius de Microsoft (MS-DOS
o Windows), no tenien ni memòria, ni capacitat gràfica
ni d’àudio suficient per executar aplicacions multimèdia,
la qual cosa no era estrany doncs els sistemes operatius de Microsoft
d'aquella època (MS-DOS i Win 1x i 2x) no estaven pensats per
la multimèdia. Aquesta capacitat no arribaria fins la dècada
dels noranta de la mà de Windows 3.0 i de lectors cada vegada
més ràpids que empentarien el progrés del hardware
en aquest sentit (de la inicial simple velocitat es va passar a la doble
velocitat, mínim indispensable per poder veure imatges en moviment
i a partir d'aquí la velocitat es va multiplicar exponencialment).
Però el regnat del CD-ROM no podria anar gaire més enllà
després que la xarxa Internet deixés obsolet a aquest
mitjà de transmissió d'informació i molts d'altres
mostrant que enlloc hi ha més cabuda, rapidesa i interacció
que en la difusió online.
Multimèdia i humanització
Per què és tant important
la multimèdia en la història d'aquest llibre? Essencialment
perquè podem considerar que la multimèdia és l'expressió
natural de la informàtica humanitzada, encara que aquesta es
trobi encara només en un estadi adolescent. Aquesta humanització
passa principalment per tres elements. En primer lloc, per la simplificació
de l'ús de la màquina fent-la més intuïtiva
i senzilla. En segon lloc, per convertir-la en quelcom divertit i amigable
i trencar la barrera que separava a les persones i la seva forma de
pensar d’aquestes màquines. I, finalment, per permetre
d'aquesta manera que tothom pogués accedir a tot el potencial
de les màquines amb un mínim d'esforç. L'esforç
calia posar-lo en el coneixement, no en la forma d'accés a ell.
Doncs bé, la multimèdia ha tingut un pes molt rellevant
en aquests tres elements: per ajudar a fer més fàcil la
utilització de les màquines, per dotar-les d'una cara
humana i més amigable i per universalitzar l'accés a la
informació, entenent aquí per universalitzar el facilitar,
gràcies a la seva simplicitat, que tothom pugui accedir al coneixement
primer a través d'un suport que en pocs anys s'estengué
com la pólvora, el CD-ROM, i després integrant tots aquests
elements a la pròpia Internet. El paper principal de la multimèdia
en la difusió de la informació queda palesa a la xarxa
com enlloc, doncs si bé Internet existia des de feia un bon grapat
d'anys, el seu ús generalitzat no s'estendria fins que a algú
no se li acudís introduir en el seu funcionament elements gràfics,
una multimèdia en la seva mínima expressió però
suficient per engrescar a molta més gent a penetrar a la xarxa.
D'aquests mínims es passaria a una sofisticació multimediàtica
posterior que formaria part inherent de les noves tendències
en interfícies.
Però abans de l'eclosió
d'Internet i encara abans de l'expansió del CD-ROM, la multimèdia
ja existia, o al menys, s'havia anticipat en forma de productes molt
avançats al seu temps. Aquest i el proper capítol volen
recordar quins eren aquests productes i posar-los al seu lloc doncs,
si bé tots ells serien superats ràpidament en el mercat,
no és menys cert que a d’ells és l'honor d'haver
presentat la multimèdia en societat.
Dos pioners massa avançats
al seu temps: l'Atari ST i el Commodore Amiga
Quan es parla dels primers ordinadors
multimèdia a molta gent se li acudeixen immediatament un parell
de marques. Els menys informats pensen en Microsoft, els que estan una
mica més assabentats pensen en el Macintosh d'Apple que a finals
dels anys vuitanta ja era un ordinador pràcticament multimèdia.
Certament, Apple seria un dels primers fabricants, sinó el primer,
a comercialitzar ordinadors amb lector de CD-ROM incorporat de sèrie
per exemple. No obstant l’anterior, dos fabricants d'ordinadors
s'havien avançat a Apple creant abans que ningú els primers
ordinadors que mereixen el qualificatiu de multimèdia. El fet
que ambdós fabricants ja no existeixin i que no aconseguissin
una participació de mercat com a mínim com la d'Apple
ha entelat el seu record i el merescut mèrit de ser considerats
els pioners en aquest camp, oblit molt comú especialment entre
els que varen descobrir la multimèdia no quan aquesta va aparèixer
al mercat sinó quan Microsoft la va decidir incorporar a principis
del noranta al seu principal producte. Hem de recordar primer a Atari,
que es va avançar uns mesos a Commodore.
Atari Corporation fou absorbida
per l'empresa JTS Corporation (un fabricant i distribuïdor de discs
durs) el trenta de juliol de 1996 deixant rera seu uns quants milions
d'usuaris desconsolats i sense suport ni continuïtat de cap mena.
Una desaparició tan dramàtica hauria estat inimaginable
onze anys enrera, quan la companyia liderava el sector de la música
amb els seus nous models de màquines multimèdia. L'Atari
ST, llançat al mercat al gener de 1985, fou un ordinador clarament
anticipat al seu temps. Posseïa ja una interfície gràfica
basada en icones que, malgrat no ser tan intuïtiva com la del Macintosh,
era molt més manejable que el sistema MS-DOS dels compatibles
IBM (de fet compartia moltes de les característiques bàsiques
que després adoptaria Windows). Però l'Atari ST era, a
més, una màquina que, per un preu més que accessible,
oferia gràfics en color, funcionalitat mitjançant el ratolí
i interfície MIDI. El MIDI (Musical Instrument Digital Interface)
es una opció obligada per a qualsevol músic que vulgui
treballar amb ordinadors i al 1985 Atari ja l'oferia de sèrie
amb unes màquines que valien menys de 1.000 dòlars cadascuna
(bastant menys de dos-centes mil pessetes de l'època). No cal
dir que aquest model d'Atari va ajudar en gran mesura a difondre l'ús
de la informàtica entre els professionals de la música
i es va convertir immediatament en un estàndard en aquest sector.
Quinze anys després encara era possible trobar estudis de gravació
de més d'un professional (i de més d'un nostàlgic)
amb algun Atari, causant directe que molts músics i afeccionats
descubrissin les possibilitats d'incorporar la informàtica a
la música.
El cas de Commodore es també
paradigmàtic. Aquesta empresa tampoc existia ja a finals dels
anys noranta a despit que també ocupés les primeres files
de la informàtica mundial durant la dècada dels vuitanta.
Commodore ho faria amb diversos models d'ordinadors entre els que trobem
tota la gama dels Amiga però, sobretot i molt especialment, ho
faria amb el VIC-20 –el primer ordinador en color per sota dels
300 dòlars (unes 60.000 pessetes)– i amb el popular Commodore
64 –el model d'ordinador més venut de tots els temps amb
més de 10 milions d'unitats. Per fer-nos una idea, sumant només
aquests dos models, Commodore hauria venut entre 17 i 22 milions de
màquines.
Amb Commodore es va reproduir la mateixa situació que amb Atari.
Un cop desapareguda l'empresa, va seguir existint un mercat d'allò
més animat entorn dels usuaris que encara intercanviaven productes,
consells i suport. Durant forces anys després, els fidels usuaris
de Commodore 64, així com els d'Amiga, serguirien consumint productes
i en certa mesura seguiria apareixent software per ells, emuladors d'Amiga
per altres ordinadors, components i accessoris que alimentaven una gama
relativament amplia de clubs d'usuaris i publicacions especialitzades.
L'empresa va tancar però els seus usuaris es van negar a abandonar
les seves màquines fins molts anys després. El final tràgic
d'aquesta empresa tampoc fa justícia al seu paper en la informàtica
moderna.
Commodore va realitzar significatives
contribucions a la tecnologia. El Commodore 64 va ser, per exemple,
el primer ordinador amb un xip sintetitzador (el Sound Interface Device);
el SX-64, llançat al mercat al 1983, va ser el primer portàtil
en color; i el Plus/4 ja integrava software a la seva ROM. Però
no va ser fins el juliol de 1985 que Commodore va presentar una nova
generació d'ordinadors a Nova York. La més revolucionària
i avançada pel seu temps i, paradoxalment, també la que
l'enfonsaria econòmicament. L'Amiga estava tan avançat
al moment que ningú, incloent-hi el departament de màrketing
de Commodore, va saber realment arribar a apreciar-lo (molt poques persones
varen saber captar aleshores la rellevància dels avançats
gràfics, so i vídeo d'aquella màquina, a uns nivells
que els PC, per exemple, no arribarien a tenir fins anys més
tard).
En un moment que la majoria d'ordinadors
amb prou feines podien mostrar 16 colors EGA, l'Amiga arribava als 4.096
i incorporava xips acceleradors de vídeo i sortides de vídeo
per televisió i càmera, una cosa que quinze anys després
encara no era un estàndard de la majoria d'ordinadors (i que
encaria bastant el sistema fins i tot tants anys després). Oferia
so estereofònic i fou el primer ordinador a incorporar síntesi
de veu i a ser capaç de llegir els texts de la pantalla. I quinze
anys després seguïa essent l’únic sistema capaç
d'ensenyar múltiples finestres a diferents resolucions en un
mateix monitor. Tanmateix, allò més sorprenent de l'Amiga
era el sistema operatiu que havia dissenyat Carl Sasserath per a ell.
Des del primer moment, aquest equip gaudiria d'un sistema de finestres
per interactuar amb la màquina i de gràfics en color,
so i vídeo de suficient qualitat com per que més d'un
professional l'incorporés al seu estudi. Es tractava d'una màquina
especialment concebuda per oferir multimèdia i posseïa un
disseny de hardware especialment sofisticat i preparat per això,
a més de ser un sistema multitasca (oferia multitasca preemptiva
des del començament, és a dir, l'ordinador era capaç
d'executar diverses tasques simultàniament) en una època
que aquesta capacitat no estava en absolut a l'abast dels usuaris domèstics.
A més, el sistema operatiu era escriptable i incloïa un
sistema de missatges. I tot això, sorprenentment, rutllava sobre
una màquina amb només 256 KB de memòria RAM i que
no superava els 1.200 dòlars de preu (menys de 200.000 mil pessetes).
Si l'Atari ST fou el primer ordinador personal amb interfície
MIDI, l'Amiga 1000 fou el primer ordinador multitasca de la informàtica
domèstica (només el Lisa d'Apple se li havia anticipat
amb aquest capacitat però el seu elevat preu l'allunyaven de
les possibilitats d'un usuari particular).
Tant Atari com Commodore es varen
avançar al seu temps amb aquestes màquines i amb la seva
proposta d'una tecnologia popular i, com Apple, gosaren realitzar propostes
diferents i incompatibles a les d'aquells que lideraven el mercat. Tant
Atari com Commodore varen patir greus problemes financers i varen acabar
extingint-se sense haver pogut consolidar la seva posició al
mercat. Les seves possibilitats gràfiques els varen convertir
ràpidament en ordinadors ideals per jugar i varen viure les seves
darreres etapes considerats, exclusiva i injustament, com fabricants
d'ordinadors de lleure. Però aquest era un perfil que es va demostrar
insuficient per poder resistir la forta estrebada de Windows en tots
els racons. Només Apple va aconseguir, ampliant els seus camps
d'acció i aconseguint atrinxerar-se en importants nínxols
de mercat, sobreviure d’entre aquest grup de pioners.