De Vannevar Bush a la WWW
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació:
els pares de la interficie humana
Núria Almiron
València, Ed. 3i4, 2001
CAPÍTOL 15
Bill Atkinson i la primera eina multimèdia: Hypercard
HyperCard occupies
de same niche in the evolution of software as human beings do in the
evolution of life
(HyperCard
ocupa el mateix nínxol en l'evolució del software que
els éssers humans en l'evolució de la vida)
Douglas
Adams
Si els primers ordinadors multimèdia,
és a dir, les primeres màquines capaces de mostrar gràfics
i so, tenen un lloc en aquesta història, d'igual manera no podem
oblidar el primer programa que permetria la creació de multimèdia
des de qualsevol ordinador domèstic. Tanmateix, HyperCard s'escapa
a qualsevol definició estereotipada.
Una eina multimèdia és
tota aplicació que permet combinar text, imatges, àudio
i vídeo per presentar la informació entrellaçada
de diverses formes. HyperCard, posat al mercat al 1987 per la plataforma
Macintosh, era, de fet, això i molt més. HyperCard no
era una aplicació gràfica, ni una base de dades, ni un
processador de text, però incloïa elements de tots ells
juntament amb, el més important, funcions d'hipertext. És
a dir, la capacitat de vincular tots aquests elements. En el moment
de la seva aparició, els seus desenvolupadors el varen presentar
com un nou tipus d'aplicació, un entorn d'informació únic,
útil per a cercar i emmagatzemar informació de qualsevol
mena (paraules, esquemes, imatges, fotografies) i connectar-la tota
entre sí. Per a moltes persones d'entrada es feia difícil
entendre per a què podia servir un programa com aquell. Però
els dubtes s'esfumaven tant bon punt s'experimentava una mica amb les
seves possibilitats. La definició del producte podia ser nova
i estranya però el seu ús obria un camp ple de, fins al
moment, desconegudes expectatives entre els seus usuaris.
Els conceptes de Bush i
Nelson fets realitat
Quan Bill Atkinson, treballant
aleshores a Apple Computer, va acabar d'escriure MacPaint (la primera
aplicació que es va crear pel Macintosh i que es subministrava
juntament amb l'ordinador), va començar a investigar si seria
possible desenvolupar una eina gràfica d'hipertext partint del
codi utilitzat en MacPaint. El que cercava Atkinson era la possibilitat
de crear un entorn en el que l'usuari es mogués amb el ratolí
i pogués, per exemple, llegir el peu d'una imatge al fer clic
sobre ella. A mesura que la seva feina avançava i el potencial
d'un medi interactiu com aquell es feia cada cop més evident,
Bill Atkinson es va adonar de la necessitat de convèncer a Apple
per portar a bon terme el projecte. Apple va acceptar perquè
la idea li va semblar força atractiva però també,
i sobretot, perquè Dan Winkler, un programador de la casa, va
suggerir completar el programa amb un llenguatge orientat a objecte
i convertir així HyperCard, a més, en un entorn de programació.
Això era justament el que li faltava al Mac: un entorn de programació.
Els primers ordinadors d'IBM o fins i tot l'Apple IIe es subministraven
amb compiladors de BASIC però el Mac mai havia inclòs
cap llenguatge de programació amb ell (quelcom coherent amb la
seva filosofia d'ordinador, com deia la campanya de publicitat, "for
the rest of us", per la resta de nosaltres, per tots els que no
sabíem ni teníem necessitat de saber programar). Amb el
compilador de BASIC, els programadors (els usuaris també però
amb més esforç per la dificultat del llenguatge) podien
escriure codi original, rudimentari i de poca utilitat, però
original. Amb HyperCard els usuaris de Mac podrien anar molt més
lluny. No s'incloïa només el llenguatge de programació,
HyperTalk, sinó també tot un entorn per desenvolupar presentacions
o interfícies interactives, i tot allò seguint la filosofia
del Mac: fent que programar fos fàcil i senzill.
Apple afirmava que es tractava
d'una aplicació coherent amb l'estratègia de l'empresa
doncs posava a l'abast de qualsevol persona tota la potència
de la tecnologia. Amb aquest paquet, els usuaris podien escriure els
seus programes, organitzar-se la informació i emprar-la de forma
completament diferent perquè el seu innovador mètode de
navegació permetia fullejar i trobar ràpidament el que
es cercava en grans bancs d'informació.
La insistència d'Atkinson
també aconseguiria que HyperCard s'inclogués gratuïtament
en tots els primers Macs, una tàctica que inicialment contribuiria
a vendre més d'un d'aquests ordinadors. Durant el temps que no
existien eines d'aquest tipus i HyperCard es regalava amb tots els Macs,
els usuaris d'aquests equips no només adquiríen un ordinador
amb la seva compra sinó tot un nou sistema d'organització
i edició de la informació.
Una integració de
tecnologies de la informació
Per entendre com funcionava i què
era HyperCard (un producte que Apple va tenir en catàleg fins
el llindar de finals de segle), cal pensar en les idees de Nelson i
Bush, en el funcionament d'Internet o de qualsevol aplicació
o eina multimèdia actual. HyperCard permetia enllaçar
ràpida i fàcilment tots els fragments d'informació
que incloguéssim, fos quina fos la seva forma (text, imatge,
so i més tard animació) mitjançant links o vincles,
connexions que ens guiaven d'un punt a un altre de la informació.
No calia tenir grans coneixements de programació per poder crear
aplicacions amb HyperCard. De fet, qualsevol podia crear un stack, el
nom que rebien les aplicacions en HyperCard (traduït a vegades
per "pila") i agrupar en ell una gran disparitat d'informació.
Aquests stacks o aplicacions incloïen un o més d'un fons
i diverses fitxes que compartien aquest fons. Les fitxes, a la seva
vegada, podien contenir botons perquè l'usuari desencadenés
accions i camps, on s'introduïa el text que s'emmagatzemava. El
millor de tot és que, gràcies a aquesta eina, això
era possible ja al 1987 no en amagats laboratoris de centres experimentals
ni en caríssims sistemes informàtics d'alguns centres
de computació sinó a casa de qualsevol usuari domèstic.
El concepte era tan nou que ni tan sols hi havia un nom clar per catalogar
aquest tipus d'entorn-eina-aplicació.
Tal i com Vannevar Bush ja ho havia
planificat per la seva màquina Memex, HyperCard era capaç
d'esquematitzar totes les connexions possibles en un mapa i mostrar-nos
una pàgina amb tots els vincles creats. Podríem considerar
que HyperCard fou com un gran bestreta de la nova era digital que s'acostava
acceleradament i en la que tots tindríem accés complet
a quantitats immenses de coneixement acumulat. Per molts fou, veritablement,
la confirmació que els somnis de Vannebar Bush i Ted Nelson es
feien realitat.
El fracàs d'un èxit
HyperCard va ser durant més
de deu anys una bona plataforma de creació multimèdia,
també anomenada "d'autor", per integrar elements digitals
i crear un entorn eficaç de manipulació d'aquests elements.
Era força potent i també suficientment senzilla d'emprar,
al menys al nivell més bàsic. Gràcies a l’estratègia
inicial d'incloure'l amb totes les màquines fou una aplicació
bastant estesa. No obstant, a Apple li va passar amb HyperCard quelcom
de similar al que li va passar a la Xerox amb els invents del PARC.
No va saber o no va poder convertir-la en un producte rentable comercialment
parlant. Amb una base instal.lada com la que tenia i l'avantatge de
portar uns bons anys d'avenç al sector, Apple n'hauria tingut
prou en millorar-ne alguns aspectes i transportar-lo a altres plataformes
del mercat, la PC especialment, per convertir-lo sinó en un estàndard
si en un producte amb molta penetració. Però la realitat
fou ben diferent. A principis dels anys noranta varen començar
a sorgir eines d'autor cada cop més potents i sofisticades i
HyperCard va quedar arraconat. La darrera renovació del programa,
realitzada a mitjans de la dècada dels noranta, tenia intenció
de fer-lo més competitiu i recuperar-lo en un mercat en el que
la creació de contingut multimèdia es començava
a demostrar ja com un dels principals motors de tracció del sector
de les noves tecnologies, primer amb el CD-ROM i de seguida després
amb Internet. L’última versió del programa, la 2.3,
encara va aconseguir captar a una petita comunitat de programadors que
l'utilitzaren professionalment (alguns populars jocs d'aventures dels
noranta foren, per exemple, desenvolupats amb HyperCard com el famós
Myst i Lake Iluka) i a un relativament ampli nombre d'usuaris que trobaven
en HyperCard una eina ideal per organitzar la informació. De
fet, des de la seva aparició al 1987, el llançament al
mercat de llibres sobre HyperCard va ser constant (alguns dels quals
havien venut mig milió de còpies als Estats Units) així
com la circulació d'aplicacions fetes amb HyperCard. Però
malgrat la versatilitat i potència de les darreres versions,
Apple mai va fer una veritable campanya del producte ni per aconseguir
penetrar en el mercat multimèdia ni per difondre'l en cap altre
sector, i durant els seus darrers anys va sobreviure més degut
a la fidelitat dels seus usuaris que a la captació de nou mercat.
Malgrat tot s'ha de reconèixer
a Bill Atkinson el mèrit d'haver estat el creador d'un nou concepte
d'aplicació –una barreja de base de dades multimèdia,
de llenguatge de programació i de forma de navegació impregnat
tot per les qualitats de la hipermèdia– i a Apple el mèrit
d'haver sabut recolzar-la per bé que, finalment, com ha passat
amb la majoria de visionaris, el mercat els acabaria donant la raó
però també els acabaria desbordant (20).
(20) Bill Atkinson es
dedica actualment a una feina tan o més creativa, ho podeu descobrir
a http://www.billatkinson.com.