De Vannevar Bush a la WWW
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació:
els pares de la interficie humana
Núria Almiron
València, Ed. 3i4, 2001
CAPÍTOL 16
I la resta de la indústria va canviar
The improvement
of our way of life is more important than the spreading of it. If we
make it satisfactory enough, it will spread automatically
(Millorar
el nostre estil de vida és més important que estendre'l.
Si ho fem de forma suficientment satisfactòria s'estendrà
automàticament)
Charles
A. Lindbergh
A partir de la segona meitat de
la dècada dels vuitanta la resta de la indústria es va
començar a contagiar del concepte d'interfície humana,
per bé que molts pocs l'implementarien amb èxit. Per interfície
humana entenem aquella forma d'interactuar amb les màquines que,
a més d'emprar la metàfora gràfica (icones representant
elements del nostre entorn real, finestres per treballar en diversos
planells, activació de les accions prement botons, etcétera.),
està centrada en el comportament i hàbits de l'ésser
humà. La màquina respon a les nostres accions segons paràmetres
humans, com l'individu espera, en funció de la seva lògica
humana, que les coses reaccionin. Es tracta d'intentar que les màquines
pensin com ho fan les persones. Tots els dissenyadors d'interfícies
saben que per aconseguir això últim cal que l'ordinador
segueixi unes pautes o models de conducta que avançaren molt
pionerament els dissenyadors de l'Star i que fan recaure bona part del
seu pes en la coherència i la consistència però
també en la simplicitat, la claredat, la familiaritat dels conceptes.
Si la interfície es la forma en com ens comuniquem i interactuem
amb l'ordinador, una interfície humana és aquella que
gira al voltant de les necessitats de l'usuari i, com a tal, de l'ésser
humà. Per això, aquest tipus d'interactuació amb
les màquines també ha estat definit com amigable per l'usuari
o centrada en l'usuari. La interfície humana és doncs
la màxima expressió de la humanització de la informàtica
del segle que acabem de tancar. Des de la seva aparició va aconseguir
arrossegar a la resta de la indústria que, si bé primer
n'era reticent, va acabar essent convençuda per les exigències
dels usuaris. A finals del segle XX, la immensa majoria del món
anomenat occidental o modern utilitzava sistemes d'informació
basats en aquests principis.
La universalització del
concepte es va produir principalment en dues fases. La primera, a través
de l'efecte d'arrossegament que l'èxit del Macintosh va exercir
en tota la indústria informàtica. La segona, a través
de l'expansió de la World Wide Web a Internet, però això
ho veurem al següent capítol.
De l'MS-DOS a Windows
Foren diversos els sistemes operatius
que, a partir de l'aparició del Macintosh, varen començar
a fer ús de la metàfora gràfica i d'alguna o altre
adaptació del concepte d'interfície humana. A més
d'alguns sistemes propietaris i de les interfícies de l'Amiga
o les màquines d'Atari, IBM va intentar comercialitzar un producte
en el que va realitzar una forta inversió: el sistema operatiu
OS/2. No obstant, la màxima popularització del concepte
es deuria a Microsoft, quan aquesta empresa va començar a incorporar
alguns dels trets característics dels sistemes amb interfície
humana a Windows.
La història d'aquest popular
producte és tota una lliçó d'escepticisme en vers
la direcció que prenen les tendències tecnològiques,
pel que es demostra molt més influenciades pel marketing i les
estratègies comercials que per la recerca i la innovació.
El cert és que IBM va encarregar el desenvolupament del seu sistema
gràfic, OS/2, a la pròpia Microsoft qui, més tard
i paral.lelament va iniciar també el desenvolupament del seu
propi IGU, Windows. El producte creat per a IBM, un sistema operatiu
poderós i avançat, va posar en evidència les carences
voluntàries d'un Windows que des del seu bell naixement estava
hipotecat tecnològicament. La obligatorietat de que les primeres
versions de Windows fossin compatibles amb l'anterior sistema operatiu
de Microsoft, l'MS-DOS, és a dir, que els usuaris de Windows
puguessin seguir utilizant els programes i documents creats en MS-DOS,
va llastrar el desenvolupament del nou sistema operatiu fins al segle
XXI. La versió Millenium de Windows llançada l'any 2000
encara tenia com a base, per bé que molt amagadament, el vell
sistema operatiu de la casa. Ara bé, la penetració que
Windows va aconseguir en el mercat gràcies a aquesta compatibilitat
inicial amb l' MS-DOS va literalment escombrar l'OS/2 del mercat, malgrat
la seva superioritat tècnica.
Microsoft també va tenir
oportunitat, com Apple i altres empreses, de visitar el PARC de Xerox
i presenciar de primera mà un grapat dels nous invents. De fet,
a finals de 1981 la companyia de Bill Gates ja va començar a
desenvolupar una primera versió del sistema operatiu dominant
a finals del segle XX. L'Interface Manager, com s'anomenaria Windows
en un primer moment, pretenia aprofitar conceptes vists al PARC, com
les finestres inamovibles que omplien la pantalla de l'Star o els seus
menús abatibles i els seus quadres de diàleg. Malgrat
això, Windows 1.0 no apareixeria fins al 1985 i finalment s'inspiraria
més en el Macintosh que en l'Star de la Xerox (21). Microsoft,
que en aquells moments dominava el mercat dels sistemes operatius amb
l'MS-DOS, no va poder començar a desenvolupar una interfície
gràfica fins que el fabricant dels processadors sobre els que
funcionava l'MS-DOS, Intel, va fabricar un xip capaç d'executar
una interfície gràfica.
Després de diverses actualitzacions
–Windows 2.0 i Windows/386– de la primera versió,
molt lenta, Microsoft va llançar Windows 3.0 al 1990, un entorn
de treball gràfic que funcionava sobre l'MS-DOS i que permetia
als nombrosos usuaris d'aquell sistema seguir emprant tots els seus
anteriors programes per a MS-DOS i disposar, per primera vegada, d'un
sistema gràfic molt més senzill d'utilitzar. Les posteriors
actualitzacions de Windows (la 3.1 al 1992, la 3.11 al 1994, Windows
95 al 1995, i Windows 98 al 1998 principalment) no van fer altre cosa
què augmentar la difusió de l'IGU de Microsoft. L'imparable
proliferació de Windows a partir de 1990, sustentat bàsicament
sobre la base d'una plataforma multimilionària d'usuaris d'MS-DOS,
facilitaria l'accés a la informàtica a moltes persones
que fins aquell moment no volien ni sabíem com enfrontar-se a
la informàtica complexa i fosca que representava l'MS-DOS i,
el que és igualment important, permetria que moltes altres persones
que ja utilitzaven l'anterior sistema operatiu de Microsoft poguessin
aprofitar infinitament més el potencial dels seus ordinadors
gràcies a un sistema i programes molt més intuïtius.
Podríem dir que l'Star de Xerox va esbossar la idea, el Macintosh
d'Apple va definir i llançar el concepte i Microsoft Windows
el va estendre com la pólvora (la qual cosa té doble mèrit
si tenim en compte que la seva no era precisament la millor versió
d'interfície gràfica disponible).
Una tendència dominant
Però la humanització
de les interfícies, o mecanismes d'interacció amb les
màquines, també es plasma en altres dispositius electrònics
que requereixen d'una interacció amb els usuaris. Un immillorable
exemple són els assistents personals digitals o PDA (Personal
Digital Assistant), també anomenats ordinadors de butxaca. Aquests
aparells venen a ser l'evolució lògica de les tradicionals
agendes electròniques, aquelles espècies de calculadores
on amb molts esforços es podien introduir, emmagatzemar i tornar
a localitzar els telèfons, agenda, dietari i algunes notes. Aquestes
agendes es varen posar de moda als anys vuitanta però en la majoria
dels casos la seva utilització era enrevessada i no precisament
intuïtiva. A la dècada dels noranta, aquestes agendes varen
ser substituides per potents eines que incloïen totes les seves
funcions i moltes més pròpies d'ordinadors, carecteritzant-se
a més per unes interfícies gràfiques que simulen
escriptoris de treball o blocs de notes. La interrelació amb
aquests assistents no es realitza mitjançant codis i botons a
prémer sinó a través de llàpissos que utilitzem
per pressionar sobre les icones i el menús que es despleguen
en unes pantalles sensibles al tacte. Les seves possibilitats són
moltes, a més de les tradicionals en les antigues agendes electròniques,
però encara més important és la humanització
de la seva interfície. A finals del segle XX no es podia trobar
cap model de PDA al mercat la interfície del qual no pretingués,
amb més o menys èxit, simular alguna metàfora gràfica.
Aquest és el principal tret que les diferencia de les simples
agendes electròniques.
Un altre exemple de la creixent
humanització dels aparells electrònics és l'actual
evolució dels telèfons mòbils, que s'estan convertint
en punts subministradors d'informació i continguts amb connexió
a Internet. La nova generació de media phones o telèfons
amb capacitats multimèdia presenten interfícies gràfiques
semblants a les dels PDA, també activables mitjançant
llapissos. La tecnologia que ha fet possible el naixement d'aquests
nous electrodomèstics es resumeix en les populars sigles WAP
(Wireless Application Protocol) que, sota el nom de Protocol d'Aplicacions
Inalàmbriques, designa la possibilitat de convertir els nostres
aparells de telefonia mòbil en veritables terminals d'Internet
a través dels quals puguem realitzar tota mena de consultes laborals
o de lleure (des de treballar amb les nostres contes bancàries,
fins a realitzar compres, jugar o recuperar dades d'un ordinador remot).
La tecnologia WAP permet dissenyar continguts compatibles amb qualsevol
telèfon que accepti aquest protocol de manera que a l'actualitat
ja hi ha diversos models de telèfons mòbils convencionals
amb capacitats WAP. No obstant, el mercat encara no ha esclatat i és
que les limitacions de les interfícies dels telèfons convencionals
són un enorme obstacle perquè els usuaris s'hi apuntin.
Els media phones i altres dispositius inalàmbrics avançats
amb interfícies molt més humanes es presenten com les
eines que permetran exprémer al màxim aquesta tecnologia
en benefici de les necessitats d’informació mòbil
d'usuaris cada cop més exigents amb la forma en com es comuniquen
amb els seus aparells.
(21) Efectivament, Apple i Microsoft
varen firmar un acord pel qual Apple permetia a Microsoft fer ús
d'alguns dels principals conceptes de la interfície del Mac,
com les finestres i les icones, a canvi que Microsoft desenvolupés
software per la recent nascuda plataforma Macintosh.