De Vannevar Bush a la WWW
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació:
els pares de la interficie humana
Núria Almiron
València, Ed. 3i4, 2001
CAPÍTOL 17
La World Wide Web d'Internet
My motivation
was to make sure that the Web became what I'd originally intended it
to be – a universal medium for sharing information
(La
meva motivació era garantir que la Web es convertís en
el que jo havia pretès des de bon principi: un mitjà universal
per compartir informació)
Tim Berners-Lee
El resultat recent més impactant
del que ha suposat la incorporació de sistemes d'interfície
humans a les tecnologies de la informació es troba sens dubte
a Internet, una xarxa amb molts anys d'existència a les seves
espatlles, per bé que amb altres noms, que esclataria de manera
imparable a partir del moment que una IGU basada en hipertext s'hi col.loqués
a sobre.
Una mica d'història
Internet fou creada inicialment
per la Defence Advanced Research Projects Agency (DARPA) del ministeri
de defensa dels EE.UU. al 1969 per intercanviar coneixements militars
entre investigadors ubicats a diversos centres del país. L’agència
nord-americana va dissenyar una xarxa descentralitzada que apaivagués
un dels principals temors que, en plena guerra freda, preocupaven als
militars nord-americans: la protecció de la xarxa de comunicacions
d'un atac puntual en un dels seus nodes. D'aquesta manera va sorgir
ARPANet, una xarxa on cada node tenia autonomia i autoritat per enviar
i rebre informació i on la destrucció d'una part no impedia
el funcionament de la resta. Posteriorment, la xarxa aniria incorporant
altres organismes ja no militars sinó acadèmics però
no es popularitzaria entre el ciutadà corrent ni obriria les
portes al sector privat fins molts anys després del seu naixement,
quan els seus objectius ja haurien estat modificats substancialment.
Tradicionalment muntada sobre sistemes
Unix –una tecnologia potent però arcaica i molt complexa
i, en conseqüència, molt hostil per l'usuari–, la
navegació per aquesta xarxa formada per diverses xarxes independents
però interconnectades entre sí requeria d'un mínim
bagatge i coneixements sobre el seu funcionament i manipulació.
Durant els seus primers trenta anys de vida només els militars,
els investigadors i les universitats en tingueren accés. La resta
de ciutadans desconeixia la seva existència i, si tenia ocasió
d'entrar-ne en contacte, la impressió immediata que en podia
treure era que allò era un servei clarament destinat a científics
o experts informàtics.
ARPANet va seguir estretament vinculada
al departament de defensa nord-americà, que la controlava, fins
al 1983 quan, fruit del generós ús que les comunitats
científiques i acadèmiques en feien de la xarxa, el Pentàgon
va decidir escindir-se de la mateixa. D'aquesta manera, és a
partir de 1983 quan es considera que neix estrictament Internet, al
restar només la part civil de la xarxa i separar-se'n la militar.
Hipertext aplicat a Internet
Al 1980, però, arribaria
un investigador al centre europeu de física de partícules
CERN de Suïssa que anys després imprimiria una influència
determinant a aquesta xarxa. Tim Berners-Lee, contractat pel CERN com
a enginyer de software, endegaria al CERN la investigació d'un
sistema d'informació que tenia per objectiu permetre-li posar
ordre en el batibull de projectes, enginyers i científics que
corrien pel centre. El projecte aniria evolucionant fins acabar essent
un sistema d'hipertext compartit que, a l’igual que l’original
ARPANet, pretenia comunicar els científics entre sí perquè
poguessin compartir millor les dades i informació que generaven.
La diferència amb ARPANet era, però, que Berners-Lee pretenia
oferir-los una eina de treball molt més flexible, una eina que
permetés crear i llegir texts a través d'una xarxa que
els intercomuniqués a tots. Sistemes d'informació d'aquesta
mena no eren una novetat, de fet al propi CERN ja n'hi havia diversos,
per bé que aquests només tenien una funcionalitat limitada
dins els projectes o grups on havien estat creats. El problema de compatibilitat
entre sistemes i programes impedia que un mateix sistema d'organització
i interconnexió de la informació pogués ésser
emprat fora del cercle on havia estat inventat. La fita de Berners-Lee
fou aconseguir crear i implantar una sèrie d'estàndards
tant en la visualització de la informació com en la confecció
de les pàgines que la mostressin, uns estàndards que,
a més, es basarien en l'ús de l’hipertext i la imatge.
Malgrat una certa oposició inicial per part de tots aquells que
ja tenien solucions pròpies o que veien amb escepticisme que
es pugués assolir el nivell mínim d'estandarització
necessari per universalitzar un servei com aquell, Berners-Lee va aconseguir
poc a poc estendre l'ús d'una sèrie de convencions que
permetrien convertir el seu projecte en un sistema global. Per que això
fos possible, l’existència d'Internet fou clau. La xarxa
que ja interconnectava a centres d'investigació, universitats
i altres institucions, constituirïa l'arbre amb les branques imprescindibles
sobre les que aquest enginyer edificaria la seva teranyina hipertextual.
No seria fins al 1989 que Tim Berners-lee
aconseguiria portar a terme, amb l'ajuda de Robert Cailliau, el seu
projecte definitiu. El resultat, una xarxa que teixia enllaços
entre els diferents punts d'informació a partir d'una interfície
gràfica, estava basada en tres pilars claus: la navegació
via hipertext, el suport multimèdia i la integració dels
serveis preexistents. La navegació per hipertext enllaçava
la informació mitjançant paraules calentes (actives) destacades
que només calia seleccionar per desplaçar-se entre documents;
la multimèdia permetia que les pàgines Web incloguessin
texts, gràfics, sons i fins i tot, posteriorment, vídeo;
la integració dels serveis preexistents suposava que, des de
la WWW, l'usuari pogués accedir a altres serveis d'Internet que
fins al moment requerien cadascun de la seva pròpia aplicació
(serveis com Telnet, FTP, grups de notícies, Gopher, etcétera,
en la invenció d'alguns dels quals també havia participat
Berners-Lee).
El projecte de Tim Berners-Lee
definia la World Wide Web com una iniciativa de recuperació de
la informació hipermèdia destinada a donar accés
universal a un ampli espectre de documents. Berners-Lee va desenvolupar
el primer servidor i client Web i va definir les especificacions URL
(Uniform Resouce Locator), HTTP (HyperText Transfer Protocol) i HTML
(HyperText Mark-up Language) mentre treballava al laboratori de física
de partícules de Ginebra. Tim Berners-Lee va idear aquest sistema
per poder comunicar-se més fàcilment amb els altres físics
(el projecte fou finançat pel CERN) donada la complexitat de
l'accés a la xarxa, però el seu ideal era que el seu ús
s'extengués entre tots els usuaris d'Internet de manera que,
des de bon principi, va fomentar el desenvolupament de navegadors i
editors d'HTML per a tots els sistemes operatius existents. Des dels
primers anys de la dècada dels noranta varen anar sorgint amb
comptagotes però regularment programes de navegació generats
per estudiants de doctorat o ajudants d'investigadors que s'ho prenien
com una experiència pràctica però al 1993 va néixer
l'eina que faria esclatar l'invent. Un estudiant de la Universitat d'Illinois,
Marc Andreessen, va desenvolupar Mosaic, un producte que destacaria
per dos motius.
Mosaic es caracterizava, en primer
lloc, per la seva simplicitat: era fàcil de descarregar d'Internet,
era fàcil d'instal.lar i era força senzill d'aprendre
a utilitzar, trets aquests que havien estat absents en la major part
de navegadors apareguts fins al moment. I el que era més important:
incorporava per primera vegada la possibilitat d'incloure fàcilment
tot un univers gràfic en l'hipertext.
Mosaic, a més, va rebre un tractament completament diferent a
la resta de navegadors. Tant des del NCSA (National Center for Supercomputing
Applications), el centre on havia estat desenvolupat en el sí
de la Universitat d'Illinois, com per part dels seus creadors, Mosaic
va rebre un recolzament i difusió superiors a la mitjana. Al
cap d'un any, Marc Andreessen el reconstruiria sota el nom de Netscape
en la nova empresa que fundaria amb l'empresari Jim Clark. La intenció
de convertir-lo en un producte d'èxit amb objectius comercials
(fer créixer primer una empresa al seu voltant i acabar-lo comercialitzant
enlloc de regalant) el va popularitzar enormement. La resta fou senzill:
el descobriment de Mosaic primer i Netscape després per part
de molts usuaris va permetre que l'ús de la World Wide Web, tant
pel que feia a lectura dels seus continguts com a generació de
nous, es disparés.
Com és evident, pel desenvolupament
conceptual del projecte Tim Berners-Lee va beure de bona part de les
fonts de les que parlem a aquest llibre. De fet, al 1991 va viatjar
amb Robert Cailliau fins a la ciutat de San Antonio, a Califòrnia,
per entrar en contacte amb aquestes mateixes fonts a la gran conferència
que reunia a tota la comunitat d'hipertext en aquells moments, Hypertext'91.
El que van descobrir allà els dos promotors de la WWW fou que
la comunitat d'hipertext estava completament desvinculada de la xarxa
Internet. Només dos anys després, a la conferència
de 1993, no hi hauria ni un sol projecte que no fes d'una o altre manera
esment a la World Wide Web inventada per aquest anglès amb l'ajuda
del seu amic. La història del naixement de la Internet que coneixem
la majoria de nosaltres, aquella nascuda de la idea de Berners-Lee de
fer confluir hipermèdia i Internet, és l'ulterior exemple
de les possibilitats i fruits que es recullen quan s'apliquen interfícies
més intuitives i amigables a la recuperació i generació
de la informació. Sens dubte, ara no estaríem parlant
de la WWW en els termes que ho estem fent si la xarxa de xarxes no hagués
superat l'estadi de les ordres a partir de línies d'instruccions
(21).
(21) La millor història
sobre el naixement i desenvolupament de la World Wide Web probablement
sigui la que ens ofereix els seu propi creador, Tim Berners-Lee, a Weaving
the web. The past, present and future of the World Wide Web by
its inventor, publicat per Orion Business Books al Regne Unit al 1999.