De Vannevar Bush a la WWW
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació:
els pares de la interficie humana
Núria Almiron
València, Ed. 3i4, 2001
MINIBIOGRAFIES
Bill Atkinson
Charles Babbage
Tim Berners-Lee
Dan Bricklin
Vannevar Bush
Douglas Engelbart
Steve Jobs
Alan Kay
Butler W. Lampson
Ted Nelson
Jef Raskin
Ivan Sutherland
Atkinson,
Bill
Inventor, dissenyador de software
i artista digital, Bill Atkinson és un dels gran noms de la història
de la informàtica personal per l'empremta deixada en el disseny
d'una de les interfícies de software que canviaria el món.
Empleat d'Apple Computer des dels orígens d'aquesta empresa (va
arribar a Apple procedent de la Universitat de Califòrnia, a
San Diego, on havia estat alumne de Jef Raskin, el pare del Projecte
Macintosh), va ser un dels homes claus en la invenció del Macintosh.
A la companyia de la poma Atkinson hi tindria un paper principal desenvolupant
en primer lloc les rutines bàsiques que definirien la interfície
d'usuari primer del Lisa i després del Mac, QuickDraw, una feina
per la que va adquirir un merescut prestigi a partir d'aquell moment
(i a la que es deuria bona part de la personalitat del Macintosh), i
creant, en segon lloc, l'aplicació MacPaint (el primer programa
escrit pel Macintosh i que es subministrava gratuïtament amb ell
juntament amb més software). Atkinson també va ser el
creador, entre d'altres coses, de la font Venecia, un dels tipus de
caràcters que es subministraven amb el Mac.
Però una de les seves més
importants aportacions seria la seva tasca amb HyperCard, la primera
eina multimèdia o d'autor, per bé que en aquell moment
(1987), encara no es definia amb aquests termes. HyperCard se li acudiria
a Atkinson a partir de dues idees. La primera seria el programa Rolodex
que escriuria per poder ordenar els seus retalls de diari. La segona
seria un projecte de recerca que realitzaria sobre els sistemes de compressió
de les noves generacions d'ordinadors on inventaria un algoritme que
permetria emmagatzemar moltes més imatges en menor espai que
els sistemes de l'època. Atkinson també treballaria per
aconseguir tecnologies ràpides de cerca en grans catàlegs
de bases de dades. Amb HyperCard, aquest enginyer pretenia posar a l'abast
de persones sense coneixements de programació la possibilitat
de catalogar la informació i recuperar-la fàcilment gràcies
a la hipermèdia i a l'ús d'imatges. En paraules d'Atkinson,
el que pretenien no era altre cosa que "obrir, donar accés,
donar el poder de controlar els seus ordinadors a les persones",
es tractava exactament del mateix somni que havia mogut al naixement
del Macintosh, HyperCard no estava fent més que "descobrir
una capa més del Macintosh".
Al 1990 Atkinson abandonaria Apple
per fundar General Magic juntament amb Marc Porat i Andy Hertzfeld,
ambdós també procedents d'Apple. Inicialment, l'empresa
fou impulsada per Apple Computer com a corporació independent
dedicada a desenvolupar oportunitats de negoci més allà
de la informàtica personal tradicional, però va acabar
per independitzar-se per complet de la companyia de la poma. General
Magic va atraure de seguida a nombrosos professionals amb àmplia
experiència en software i comunicació i a finals de la
dècada dels noranta tenia com a principals socis, a més
d'Apple que va conservar la seva inversió inicial, a Sony, AT&T,
Motorola, Matsushita i Philips. La companyia, centrada exclusivament
en el camp de les comunicacions personals del futur, havia llicenciat
dues tecnologies de forma oberta a socis estratègics que a la
seva vegades les varen aplicar a productes concrets. Les dues plataformes
llicenciades eren Magic Cap, un complert software de comunicacions fàcil
d'emprar i Telescript, un llenguatge de programació orientat
a objecte que permetia crear aplicacions que funcionessin com agents
digitals. A finals dels noranta, Bill Atkinson va poder finalment dedicar-se
de ple al que era la seva gran afecció, la fotografia naturalista,
a la que s'hi havia avocat amb les noves eines de fotografia digital
sorgides a partir de la darrera dècada del segle. Una mostra
del seu talent també en això la trobareu a: http://www.natureimages.com/.
Babbage,
Charles
(Londres, 26 de desembre de 1792 - Londres, 18 d'octubre de 1871)
Fill
d''un banquer londinenc, Babbage representa la figura de l'intel.lectual
clàssic del segle XIX. Pioner en el càlcul automàtic,
va fundar diverses societats científiques i va ocupar des de
1828 la càtedra Lucasian de Matemàtiques a la universitat
de Cambridge (com Newton al seu temps i Stephen Hawking actualment),
per bé que mai hi va impartir cap classe. Instructor d'àlgebra
del seu propi pare des de ben jove, tal era la seva passió per
aquesta vesant de la matemàtica que quan va ingressar al Trinity
College de Cambridge al 1811 en sabia molt més que els seus professors.
Juntament amb Herschel, Peacock i d'altres, Babbage va fundar l'Analytical
Society per promocionar la reforma de les matemàtiques newtonianes
que encara s'ensenyaven a la universitat. Als vint i pocs anys va començar
a treballar com a matemàtic especialment en càlculs de
funcions. Fou elegit Fellow of the Royal Society al 1816 i va jugar
un paper important a la fundació de l'Astronomical Society al
1820. Fou en aquesta època que Babbage va començar a interessar-se
en el que absorbiria tota la seva atenció la resta de la seva
vida: les màquines calculadores.
Malgrat les seves fites, el poc
recolzament institucional que rebé i les limitacions de la tecnologia
de la seva època li varen impedir acabar cap de les seves màquines
diferencial o analítica, la qual cosa el va convertir en un individu
frustrat i amargat segons totes les fonts. Al llarg de la seva vida
va treballar en diversos camps i va publicar diversos treballs entre
els quals destaquen A comparative View of the Various Institutions for
the Assurance of Lives (1826), Table of Logarithms of the Natural Numbers
from 1 to 108.000 (1827), Reflections on the Decline of Science in England
(1830), On the Economy of Machinery and Manufactures (1832), Ninth Bridgewater
Treatise (1837) i la autobiografia Passages from the Life of a Philosopher
(1864).
A Charles Babbage se'l considera actualment el pare de la informàtica
però quan va morir al 1871, a l'edat de 79 anys, a Londres, ben
poca gent coneixia el seu nom o la seva feina. Els seus dissenys, inacabats,
no podrien ser utilitzats i les seves idees no serien valorades fins
molt més tard. La màquina analítica, per exemple,
ni tan sols s'arribaria a fabricar però el reconeixement que
rebé posteriorment queda palès en el fet que, al 1991,
en el bicentenari del seu naixement, una colla de científics
britànics varen construir, seguint el seu segon disseny i com
a demostració de l’encertat de les seves idees, una màquina
diferencial que funciona i s'exhibeix al Museu de la Ciència
de Londres. Avui en dia, fins i tot hi ha un cràter al pol nord
de la lluna que rep el nom de Charles Babbage.
Berners-Lee,
Tim
(Londres, 1955)
Principal causant que tots nosaltres
utilitzem Internet a l'actualitat, aquest jove enginyer es va construir
el seu primer ordinador mentre era un estudiant del Queen's College
de la Universitat d'Oxford (bàsicament amb un soldador, un processador
i un vell aparell de televisió). Després de llicenciar-se
al 1976 va passar dos anys a la companyia britànica Plessey Telecommunications
Ltd on va treballar en sistemes distribuïts de transaccions, missatgeria
i tecnologia de codi de barres. Al 1978 va abandonar aquest fabricant
d'equipaments de telecomunicacions per unir-se a D.G. Nash Ltd on, entre
d'altres temes, es va encarregar d'escriure software de tipografies
per impressores intel.ligents i un sistema operatiu multitasca. Després
d'això passaria un any i mig com a consultor independent, període
durant el qual entraria en contacte per primera vegada amb el CERN,
el laboratori europeu de física de partícules ubicat a
Ginebra.
Al CERN, Berners-Lee desenvoluparia
la World Wide Web, per bé que ho faria en successives etapes.
Durant els primers sis mesos d'estança al centre, l'enginyer
anglès crearia Enquire, un primer programa per emmagatzemar informació
que permetia fer associacions aleatòries i que mai va passar
de la fase d'ús personal del seu autor. Però l'Enquire
constituiria la base conceptual sobre la que portaria a terme la futura
WWW. Al 1984 Berners-Lee tindria ocasió de tornar al CERN amb
una beca per treballar amb sistemes distribuïts en temps real per
la recuperació de dades científiques i el control dels
sistemes. No seria fins al 1989 que proposaria el projecte de la WWW
com un sistema d'hipertext global que permetria a la gent compartir
informació combinant els seus coneixements en una teranyina de
documents hipertextuals. Escriuria el primer software servidor i el
primer client WWW sobre un entorn NeXTStep, els nous sistemes comercialitzats
per la segona empresa de Steve Jobs. L'elecció de NeXTStep com
a entorn de treball no seria casual, de fet Berners-Lee aprofitaria
l'avinentesa perquè el centre adquirís un equip NeXT,
un entorn molt avançat pel seu temps i del que Berners-Lee en
quedaria enamorat només conèixer'l.
La WWW s'activaria per primera
vegada al CERN a l'octubre de 1990 i s'obriria a Internet al 1991. Durant
els següents tres anys, Berners-Lee treballaria en el disseny de
la Web, a partir de les reaccions suscitades entre els usuaris d'Internet,
i en el foment i expansió d'aquesta eina. Sempre allunyat de
qualsevol intenció comercial, l'anglès va unir-se al laboratori
de ciència informàtica del Massachusetts Institute of
Technology al 1994 on ajudaria a crear el World Wide Web Consortium,
l'entitat encarregada de coordinar el desenvolupament mundial de la
Web. Per la seva tasca des del llançament de la WWW ha rebut
nombrosos reconeixements com el Young Innovator of the Year al 1995
de la Kilby Foundation, el MCI Computerworld/Smithsonian Award a la
innovació al 1997 o el Charles Babbage Award al 1998, entre molts
d'altres, a més de rebre títols honoris causa de diverses
universitats. Al 1999 fou inclòs en la llista de les 100 ments
més importants del segle XX confeccionada per la revista Time.
A la seu web del consorci WWW, W3, s'hi pot trobar una pàgina
amb informació actualitzada sobre aquest investigador: http://www.w3.org/People/Berners-Lee/.
Bricklin,
Dan
(Filadelfia, 1951)
Nascut al bressol de l'ENIAC, Dan
Bricklin es va matricular al 1969 al Massachusetts Institute of Technology
per estudiar matemàtiques però va canviar aquesta matèria
al cap de poc temps per les ciències informàtiques. Durant
la seva estança al MIT va treballar en el Laboratori de Ciències
Informàtiques on va ajudar a dissenyar una calculadora electrònica
i va participar en la programació per implementar el llenguatge
APL. Va ser durant aquesta època que va entrar en contacte amb
Bob Frankston amb qui encetaria el que seria una gran amistat.
Després de graduar-se al
1973, Bricklin va treballar per Digital Equipment Corporation fins al
1976, any que va passar-se a FasFax, una empresa fabricant de caixes
registradores. Al 1977 va assistir a la Harvard Business School que
li va atorgar un màster en administració d'empreses l'any
1979. Fou en aquesta mateixa època que va aconseguir un préstec
per fundar la seva primera empresa, Software Arts, amb la que desenvoluparia
VisiCalc. VisiCalc va ser el primer full de càlcul electrònic
i un dels primers programes a aplicar la noció de la metàfora
gràfica a la informàtica (el primer en aplicar-la a un
programa d'utilitat empresarial). Però quan el mercat dels fulls
de càlcul va esclatar a principis de 1980, VisiCalc va reaccionar
amb lentitud a la introducció del PC d'IBM que utilitzava xips
d'Intel. Mitch Kapor va crear Lotus pel nou estàndard de hardware
i el seu full de càlcul es va convertir ràpidament en
l’aplicació dominant. La competència debilitaria
tan l'empresa de Bricklin que aquesta seria finalment adquirida per
Lotus Software al 1985. Lotus eliminaria immediatament a VisiCalc del
catàleg de productes de la recent adquirida Software Arts.
Lotus 1-2-3 seria el software dominant
en aquest sector fins a finals dels 80. Paradoxalment, la mateixa relaxació
que VisiCalc tingué front el PC d'IBM la viuria Lotus front a
l'aparició de Windows: Lotus 1-2-3 va tardar moltíssim
a tenir una versió per aquest entorn i de 1989 a 1992 Microsoft
Excel seria l’únic full de càlcul disponible per
Windows 3.0. Lotus seria finalment comprada per IBM a mitjans de 1990,
sense que això aconseguís revitalitzar el que en altre
moment fora un producte ben poderós, deixant a l'Excel de Microsoft
com a principal eina en aquest camp.
Per la seva banda, Bricklin va
funcionar com a assessor per a Lotus durant molt poc temps i a finals
de 1985 va crear una altre empresa, Software Garden Inc, el primer producte
de la qual va ser Demo Program, una aplicació que permetia als
desenvolupadors crear demostracions dels seus productes abans de tenir
una versió final dels mateixos. Al 1992 Dan Bricklin no dirigia
només Software Garden sinó que també va passar
a ser vice-president de la Slate Corporation, una companyia dedicada
a desenvolupar un programa basat en llàpissos electrònics.
Dan Bricklin ha destacat a més per la creació d'innovadors
programes com OverAll, AtHand o TimeLOCK.
Bush,
Vannevar
(11 de març de 1890, Everett, Massachusetts - 28 de juny de 1974,
Belmont, Massachusetts)
Enginyer elèctric que, a
més de desenvolupar l'analitzador diferencial, va supervisar
la carrera científica promoguda pel govern americà durant
la segona guerra mundial. Després de dirigir una investigació
sobre detecció de submarins per l'Armada americana durant la
primera guerra mundial, Bush va anar a estudiar al MIT (Massachusetts
Institute of Technology) a Cambridge al 1919. A finals dels anys vint
va construir amb l'ajuda dels seus estudiants diversos ordinadors analògics
per solucionar equacions diferencials en investigació d'enginyeria.
Aquests analitzadors diferencials foren molt emprats i copiats per universitats
i laboratoris industrials i varen ser utilitzats als Estats Units i
Europa en enginyeria elèctrica i física atòmica
fins que foren substituïts per ordinadors digitals després
de la segona guerra mundial. Al 1939 Bush va abandonar el MIT per convertir-se
en president de la Carnegie Institution, posició que va ocupar
fins al 1955.
Com a director del National Defense
Research Committee (1940-1941) i del Office of Scientific Research and
Development (1941-1945), Bush va presidir un programa de desenvolupament
massiu d'armes i investigació científica on s'incloïen
productes com el radar, la goma sintètica i la bomba atòmica.
Fou autor de molts llibres com Science, the Endless Frontier (1945)
i Modern Arms and Free Men (1949) i d'una autobiografia Pieces of the
Action (1970).
A l'octubre de 1995 es va celebrar
els cinquanta anys de la publicació de l'article "As
we may think", document llegendari on els hagi, amb un Simpòsium
especial en el que varen participar especialistes de renom com Douglas
Engelbart, Theodor Nelson, Robert Kahn, Tim Berners-Lee, Michael Lesk,
Nicholas Negroponte, Raj Reddy, Lee Sproull i Alan Kay. Si Juli Verne
va preconitzar al segle XIX que viatjaríem a la lluna, Vannevar
Bush fou capaç d'imaginar al 1945 que navegaríem per un
ciberespai i que aquells monstres que valien milers de milions de dòlars
i només servien per fer càlculs acabarien estan, després
d'una considerable reducció de tamany, en totes les llars i ens
ajudarien a superar el repte de com manipular la gran quantitat d'informació
existent acumulada per la humanitat. De fet, Bush es va atrevir a anar
molt més lluny per preguntar-se si algun dia no seria possible
que el vincle entre la ment i la informació exterior no fos creat
directament, sense necessitat d'utilitzar els sentits com fins ara (el
tàctil pels teclats, la veu pel dictat oral, la vista per la
lectura), Bush es preguntava si seria possible transmetre la informació
directament al cervell humà mitjançant vibracions elèctriques.
Per alguns, un dels èxits
més grans de Bush, l'analitzador diferencial, també fou
el causant que es concentrés bona part de l'atenció d'aquells
anys en l'estudi i desenvolupament de tècniques informàtiques
analògiques, retardant en certa manera la investigació
de solucions digitals. Però el cert és que Bush fou un
veritable visionari i molts dels conceptes amb els que ell treballava
a la dècada dels quaranta del segle XX no es convertirien en
una realitat fins a finals de la dècada dels noranta amb Internet.
Nocions com els recorreguts a través de la informació
(trails), les marques o les entrades seqüencials es correspondrien
amb els actuals "paths", visites, links o webs.
Engelbart,
Douglas
(Portland, Oregon, 1925)
Graduat en enginyeria elèctrica
per la Universitat de l'Estat d'Oregon al 1948, Douglas Engelbart va
obtenir el doctorat al 1955 a la Universitat de Califòrnia. De
1948 a 1951 va treballar pels laboratoris Ames Aeronautical, de 1955
a 1956 va ser professor assistent a la universitat de Califòrnia
i a l'any següent va treballar com a director tècnic i va
arribar a ser president de Digital Tech Inc.. De 1957 a 1959 va ser
investigador del Stanford Research Institute on al 1963 va aconseguir
fons per fundar el seu propi centre, l'Augmentation Research Center
(ARC), que dirigiria fins el 1977. A l'ARC naixerien alguns dels trets
més característics dels sistemes d'informàtica
personal actuals, per bé que en aquell moment aquests trets eren
considerats possibilitats més aviat excèntriques o simplement
massa avançades: el ratolí, les finestres, el correu electrònic
o el concepte de xarxa informàtica, per exemple. Engelbart va
tenir que lluitar molt per poder aconseguir fons amb els que muntar
el seu propi departament d'investigació en el marc del SRI i
demostrar, d'aquesta manera, la viabilitat de totes les seves idees.
Tota vegada, mols pocs compartien, molt menys comprenien, aquestes idees.
En el seu primer informe presentat davant el SRI per aconseguir recolzament
per muntar el seu centre per augmentar l'intel.lecte, se li va recriminar
la seva manca de claredat al redactar-lo: havia necessitat vint pàgines
per explicar-ho i, malgrat tot, no havia aconseguit que ningú
ho entengués. Engelbart sempre va postular que el més
fàcil era explicar el que ja existeix però que és
molt difícil descriure allò pel que encara no s'han inventant
ni les paraules. Estava convençut que a la societat es donaven
per sabudes massa coses i que aquesta manca de qüestionament era
la principal barrera que impedia avançar.
Engelbart també fou enginyer
d'investigació del Man-Machine Information Systems del SRI Int.
de 1957 a 1965 i després cap de programes fins al 1978. Del 1977
al 1984 va treballar com a científic per la companyia Tymshare
Inc. I de 1984 a 1989 per la McDonnell Douglas Corp. De 1989 a 1990
fou director del Bootstrap Project a la Universitat de Stanford, projecte
amb el que encara col.labora i que té com a funció principal
aconseguir que els fabricants informàtics, els desenvolupadors
i els usuaris finals treballin conjuntament en la tecnologia que la
canviant societat actual necessita.
Douglas Engelbart pràcticament
ha dedicat tota la seva vida a investigar la comunicació entre
ordinadors i éssers humans i se'l considera el pare de la interfície
gràfica. Tanmateix, no fou fins la dècada dels noranta
que va començar a recollir el reconeixement que es mereixia per
la seva feina, moment a partir del qual començà a rebre
nombrosos premis i mencions entre els que destaquen el Software Systems
Award de la Association for Computing Machinery al 1990, el Computer
Pioneer Award de l’Institute of Electrical and Electronics Engineers
al 1993 i el Certificat al mèrit del Franklin Institute al 1995.
La seva influència, emperò, s'havia fet sentir molt abans
ja des que el SRI es descompongués al 1970. Alguns dels seus
integrants clau marxaren a una empresa anomenada Xerox Corporation,
la creadora d'un dels centres més punters del desenvolupament
tecnològic modern. Engelbart influenciaria molt directament tota
la investigació realitzada posteriorment al Centre de recerca
que la Xerox muntà a Palo Alto, a despit que mai seria invitat
a participar en ella.
Engelbart és autor de nombroses
publicacions i té més de vint patents al seu nom, entre
elles la del ratolí que emprem tots a diari amb els nostres ordinadors.
Jobs,
Steve
(Los Altos, California 1955)
Orfe adoptat per Paul i Clara Jobs
a Mountain View, Steve Jobs va créixer en el mateix centre neuràlgic
del desenvolupament tecnològic mundial. Després d'acabar
l'institut al 1972 es va matricular al Reed College a Pòrtland,
on només va assistir a les classes d'un semestre a l'abandonar-lo
per anar a treballar a Atari. A aquesta empresa renovaria la seva amistat
amb Steve Wozniak a qui havia conegut treballant a l'estiu a Hewlett-Packard
i a qui ajudaria a fabricar les il.legals caixes blaves telefòniques,
tan populars en aquells anys per fer trucades fraudulentes, mentre participava
activament al Homebrew Computer club, el club dels afeccionats a l'electrònica
i la informàtica. Al 1976 ambdós nois deixarien Atari
per fundar Apple Computer al garatge dels pares de Jobs. De fet, la
història del sorgiment d'Apple al garatge de Jobs es més
que coneguda amb els dos Steves com a protagonistes. El primer, Steven
Paul Jobs, vehement, loquaç i enèrgic emprenedor seria
capaç d'atreure cap a la seva causa a qualsevol, el segon, Stephen
Gary Wozniak, estudiós i enamorat de les noves tecnologies, aportaria
l'experiència tècnica necessària. No obstant, en
aquest mític garatge no va néixer el Macintosh sinó
l'Apple I, el primer model comercialitzat per Apple. El Mac sorgiria
gràcies als beneficis generats pels primers models d'Apple, especialment
l'Apple II i per l'experiència tècnica desenvolupada i
aplicada al Lisa. Menys coneguda és, emperò, l'existència
d'un tercer soci en el moment de creació de la companyia. Steve
Jobs va convèncer a un company de feina a Atari, Ron Wayne, per
que s’unís a ells en la constitució de l'empresa,
projecte que Wayne només resistiria uns pocs mesos. Acabaria
abandonant el vaixell espantat de les nombroses deutes que inicialment
amenaçaven a tota l'empresa.
Al 1985, després d'haver
estat el més fervent defensor i promotor dels grans projectes
que assumiria la companyia, el Lisa i el Macintosh, Jobs abandonaria
Apple pressionat pel president i CEO, John Sculley, i fundaria NeXT
Inc., una empresa en la que pretindria repetir la revolució que
havia aconseguir amb el Macintosh amb una nova generació d'ordinadors
personals. No obstant, les coses no rutllaren com ell havia previst
i NeXT va tancar la seva divisió de hardware l'any 1993 per passar
a vendre només software mentre llançava una versió
del sistema operatiu NextStep pels PC equipats amb processadors Intel.
Malgrat el posseir una avançada arquitectura i unes enormes possibilitats
potencials, NextStep no va aconseguir obtenir una quota de mercat mínima
per a subsistir. Al desembre de 1996 Jobs va vendre NeXT a Apple Computer
per 400 milions de dòlars i va tornar a l’empresa de la
poma per revitalitzar-la, cosa que va aconseguir amb escreix.
Visionari, amb un caràcter
molt fort (fins i tot despòtic per alguns) i amb molt de carisma,
Jobs es va convertir en multimilionari abans dels trenta anys quan Apple
Computer va començar a cotitzar en borsa l'any 1980, fortuna
que va créixer considerablement al 1995 quan l'èxit de
la pel·lícula Toy Story va disparar el preu de les accions
de l'empresa que la feu possible, la Pixar Animation Studios, una companyia
que Steve Jobs havia comprat a George Lucas al 1991 per penetrar en
el mercat de Hollywood.
Kay,
Alan
(Springield, Massachusetts 194?)
Alan Kay, fill de músics
i artistes, és un personatge amb talent demostrat en els àmbits
més diversos que es va arribar a plantejar viure de la música
professionalment fins que va descobrir la seva habilitat amb la programació
informàtica a principis dels anys seixanta, habilitat que li
va permetre pagar-se els estudis a la Universitat de Colorado. Allí
fou on aconseguiria una llicenciatura en matemàtiques i biologia
molecular al 1966, any en el que, a l'acabar els seus estudis, va ser
acceptat a la Universitat d'Utah on es va doctorar en ciències
informàtiques al 1969 gràcies a la seva tesis sobre el
desenvolupament del primer ordinador personal gràfic orientat
a objecte. Durant la seva estada a la Universitat d'Utah formaria part
de l'equip d'investigació que desenvoluparia els gràfics
en 3D de l'ARPA, grup que més tard crearia ARPANET (la predecessora
de l'actual Internet) amb la que també col·laboraria aquest
músic reconvertit a informàtic. Més tard s'acoblaria
al projecte d'intel.ligència artificial de la Universitat de
Stanford i al 1970 lideraria alguns dels diversos grups d'investigació
que originarien el cèlebre Palo Alto Research Center (PARC) de
Xerox on hi restaria més de deu anys. A continuació Kay
treballaria com a científic en cap a Atari durant tres anys fins
que al 1984 es convertiria en Apple Fellow, un consultor i col.laborador
de la companyia Apple Computer per a qui exploraria noves i innovadores
idees. Més tard passaria a col.laborar amb Walt Disney convertint-se
en Disney Fellow.
Alan Kay és el pare conceptual
de "la metàfora de l'escriptori", amb la que pretenia
trobar una manera d'eliminar l’hostilitat de la interfície
dels ordinadors de principis dels anys setanta. Tota la seva filosofia
girava entorn a la seva experiència en l'educació amb
els nens, experiència que li havia revelat la possibilitat d'interactuar
amb els ordinadors amb alguna cosa més que simple text per aconseguir
millors resultats. L'aplicació de gràfics i icones a la
pantalla de l'ordinador seria una conseqüència lògica
derivada del més gran nivell d'aprenentatge que els nens aconsegueixen
amb els objectes gràfics en front als objectes textuals. El PARC
portaria encara més enllà la seva concepció creant
el que alguns anomenen "la metàfora de l’oficina"
que tindria la seva màxima representació en un ordinador
anomenat Star.
A principis dels anys setanta,
Alan Kay va fundar el Learning Research Group dins del Palo Alto Research
Center (PARC) de Xerox. Aquí, al LRG, Kay va investigar com fer
als ordinadors més potents i més fàcils d'emprar,
tenint sempre en ment el concepte del Dynabook, la seva visió
del que devia ésser un ordinador personal. Fou en aquest centre
on Kay va poder portar a terme nombrosos experiments amb els seus usuaris
predilectes, la quitxalla, i on va poder posar en pràctica les
seves idees i analitzar les reaccions que aquestes produïen en
els usuaris. Al llarg de la seva vida, el seu profund interés
per l'educació i els nens ha estat el que ha dirigit gairebé
sempre la seva investigació funcionant com a catalitzador de
bona part dels seus invents. I és en l'educació on Kay
veu més potencial per les noves tecnologies informàtiques.
Segons aquesta idea, els nous sistemes d'informació del futur
no solament permetran recuperar dades i fets sinó també
punts de vista, creant d'aquesta manera individus més escèptics.
La seva recerca més recent
ha estat enfocada a la investigació i desenvolupament de l'ús
de la tecnologia en l'educació per aconseguir crear entorns d'aprenentatge
de qualitat superior tant pels nens com pels adults i especialment per
a comprendre noves i millors formes d'estendre, capturar, transmetre
i pensar les idees a través de mitjans informàtics. És
membre de l’American Academy of Arts and Sciences, de la Royal
Society of Arts i del World Economic Forum i ha rebut diverses mencions
com l’ACM Software Systems Award i el J-D Warnier Prize. A les
seves múltiples facetes artístiques hi va afegir no fa
gaire una nova afició a l'orgue clàssic.
Lampson,
Butler W.
(Washington DC. 1943)
Col.laborador als anys noranta
de Microsoft i professor adjunt de la Computer Science and Electrical
Engineering del MIT (Massachusetts Institute of Technology), Lampson
es va doctorar a la Universitat de Califòrnia a Berkeley i va
obtenir el títol de Doctor en ciències per la Eidgeneoessische
Techniche Hochschule de Zurich. A més de formar part del Computer
Science Laboratory del PARC de Xerox també va participar al Systems
Research Center de l'empresa Digital Corp.
Lampson ha dissenyat o col.laborat
en el disseny d'arquitectures de hardware, sistemes de xarxes locals,
impressores, llenguatges de descripció de pàgina, sistemes
operatius, sistemes de processament a distància, llenguatges
de programació, processos de transaccions, seguretat informàtica
i en editors WYSIWYG, entre d'altres coses. Fou un dels creadors del
sistema de temps compartit SDS 940, dels protocols de comunicacions
en dues fases, de la xarxa d'àrea local Autonet i de diversos
llenguatges de programació.Però la tasca per la que Lampson
és principalment conegut seria sens dubte la seva participació
en el disseny de l'Alto, el llegendari ordinador nascut al PARC de la
Xerox que perseguia la visió d'Alan Kay de transformar els monstres
informàtics de finals dels anys seixanta en màquines útils
per a la vida quotidiana de les persones.
Butler Lampson també entraria
a la història de la informàtica personal per haver dissenyat,
juntament amb Charles Simonyl, el primer editor de text WYSIWYG, el
Bravo, al sí del PARC. Lampson és membre de l'American
Academy of Arts and Sciences, de la National Academy of Engineering
i Fellow of the Association for Computing Machinery. Ha rebut diversos
reconeixements al seu treball com l'ACM Software Systems Award al 1984
per la seva feina amb l'Alto; l'ACM Turing Award, el reconeixement més
gran possible que pot rebre un científic informàtic, al
1992; i el Doctorat Honorari en ciències informàtiques
de la Universitat de Bolonya al 1996. A les seves espatlles s'acumulen
més d’una dotzena de patents sobre seguretat, impressió,
processament de transaccions i xarxes informàtiques, entre d'altres.
És autor de nombroses publicacions sobre disseny de sistemes
informàtics, algunes de les quals són accessibles a través
d'Internet.
Nelson,
Ted
(Virginia, 1937)
Caracteritzat per la seva dedicació
intensiva als mitjans de comunicació, Ted Nelson es va llicenciar
en filosofia al Swathmore College i a l'edat de vint-i-dos anys ja havia
treballat a la televisió, al New York Times, havia publicat els
seu primer periòdic a la universitat, el seu primer llibre i
fins i tot havia produït un curtmetratge de trenta minuts, un disc
i un musical de rock. No obstant això, al 1960, mentre realitzava
un màster en sociologia a la universitat de Harvard, va tenir
oportunitat d'apuntar-se a un curs d'informàtica que li obriria
els ulls a la possibilitat de crear un nou món de mitjans interactius,
una fusió entre literatura i cinema completament nova. A partir
d'aquí, la seva vida fou una constant persecució d'aquest
somni, al que ell anomenaria Xanadú, i del que no en sorgiria
mai cap producte real.
La seva formació humanística
enlloc de tècnica pot haver contribuït a aquesta manca de
materialització de Xanadú (Nelson és llicenciat
en Sociologia i Filosofía), tot i que s'hi varen invertir milions
de dòlars en el projecte. Al 1992, la companyia Autodesk (popular
pel software AutoCAD) va fer-se amb la Xanadú operating Company
per cinc milions de dòlars (uns 900 milions de pessetes) i Ted
Nelson va anunciar a partir d'aquell moment (fins i tot va realitzar
una gira mundial al 1990) el llançament del sistema que crearia
la xarxa oberta i mundial d'edició per hipertext que postulava
Xanadú i que al 1993 va adoptar el nom de Xanadú On-Line
Publishing. Però Autodesk, finalment, va acabar abandonant el
projecte per impracticable. La causa, per alguns, ha estat principalment
el nou concepte cultivat per Nelson en la darrera etapa, l'HyperCoin.
Tota la idea de Xanadú estava guiada per la percepció
que tothom havia de poder publicar informació i tothom havia
de rebre una compensació si la seva informació era d'utilitat
a algú altre. D'aquesta manera, Nelson va intentar idear un mecanisme
de micropagaments en funció de la utilització de porcions
de documents a Internet. La complexitat de crear un únic model
de pagament de la informació aplicable a tot el món va
acabar de complicar les coses. Però Nelson, com a bon pioner,
no abandona, a principis del 2000 seguïa amb el seu projecte després
que un col.lega seu al Japó creés un recurs d'investigació
especialment per a ell, el HyperLab. Nelson continua a l'actualitat
la seva feina a la universitat de Keio, prop de Tokyo.
Ted Nelson ha escrit diversos llibres
entre els que destaquen Literary Machines i Computer Lib/Dream Machines
(escrits al 1974 i reeditats al 1987 per bé que ambdós
estan ja descatalogats) i fins i tot ha publicat vídeos explicant
les seves idees. Al propi marc de la xarxa Internet, el projecte Xanadú
ha rebut molta atenció i diverses pàgines web estan dedicades
a ell.
A Ted Nelson es deuen bona part
dels conceptes que impregnen la World Wide Web actual. L'hipertext pel
que ell advocava, malgrat la seva maduresa, és un terme que no
ha viscut la seva veritable posta en escena fins l'arribada de l'era
comercial d'Internet. La World Wide Web es un sistema gràfic
la principal característica del qual és permetre la navegació
hipertextual, o millor dit, hipermèdia (perquè conté,
a més de text, imatges, animacions i sons), de la informació.
L'hipertext, la presentació de la informació en forma
de nodes entrellaçats a través dels quals els lectors
poden moure's d'una manera no lineal, és quelcom no exclusivament
vinculat al món digital, de fet és una forma d'organització
que també ha estat experimentada en altres mitjans, a part de
l'electrònic (els llibres per exemple), però malgrat això,
és electrònicament, gràcies als bits, com l'hipertext
arriba a la seva màxima expressió. La pàgina oficial
d'aquest ciberrebel es troba a: http://www.sfc.keio.ac.jp/~ted/
Raskin,
Jef
(1944-2005)
Jef Raskin té una de les
carreres més extenses i prolífiques del camp del disseny
d'interfícies. Llicenciat en matemàtiques i filosofia
per la universitat de Nova York al 1964 i 1965 respectivament, va fer
un màster d'informàtica al 1967 a la universitat de Pensilvània
que el deixaria a punt per començar a treballar en el món
dels ordinadors. Va fer de tot: fou dissenyador, operador, programador,
instructor i finalment professor i consultor. Al llarg de tota la seva
vida va compaginar sempre el seu interés per la tecnologia amb
la seva passió per la música i l'aeromodelisme.
Quan al 1978 va arribar a Apple,
en fou el seu empleat número 31, era tot un "vell"
per la jove plantilla de l'empresa de Jobs i Wozniak i tenia una extensa
carrera laboral de gairebé vint anys a les seves espatlles en
la qual ja havia fundat més d'una empresa i havia escrit un munt
d'articles. Apple el va contractar per escriure els manuals de l'Apple
II però la seva versatilitat i experiència el portarien
aviat a ampliar els seus camps d'actuació. Després de
cinc anys a Apple, i de la confrontació amb Steve Jobs pel projecte
del Macintosh que s'explica al capítol corresponent d'aquest
llibre, Raskin podria veure per fi el seu disseny d'electrodomèstic-ordinador
implementat en el Canon Cat, un ordinador amb el monitor integrat, processador
de textos, full de càlcul i programa de comunicacions a la ROM
(la memòria només de lectura dels ordinadors). Cànon,
el seu fabricant, el retiraria no obstant del mercat al cap de pocs
mesos suposadament per conflictes interns d'interessos tot i que, en
el seu curt periode de vida, es varen arribar a vendre 20.000 unitats
i fins i tot va guanyar premis de disseny.
A més del projecte del Macintosh
del qual ell mateix en va registrar el nom per Apple al 1984, Raskin
assegura ser l'autor conceptual d'invents no patentats tan característics
del primer Macintosh com QuickDraw, el sistema intern de gràfics
d'Apple, el ratolí d'un sol botó, i la col·locació
de la interfície d'usuari a la ROM.
Després de deixar Apple
al 1982 i al llarg de la dècada dels noranta, va dirigir la seva
pròpia empresa, Information Appliance Inc., especialitzada en
la implementació del disseny d'interfícies humanes tan
en hardware com en software. Raskin fou un prolífic escriptor
d'articles, publicats en algunes de les revistes més prestigioses
dels Estats Units com Byte, Nature, Wired o American Scientist, en algunes
de les quals formava part del seus consells editorials. A principis
del 2000 va publicar The Humane interface amb Addison Wesley Longman,
una de les millors reflexions i anàlisi sobre la interfície
de les màquines. Va ser professor de la Universitat de Califòrnia
a San Diego i posseïa una carrera també extensa en l’àmbit
de la música, on dirigí entre d'altres activitats la San
Francisco Chamber Opera Co,. i també en el camp del aereomodelisme,
del qual n'era un gran afeccionat.
Personatge de talent i fort caràcter,
acostumava a dir el que pensava amb sarcasme i intel.ligència,
la seva darrera adreça virtual era http://www.cfcl.com/jef/
i ara s'ha creat http://jef.raskincenter.org/home/.
Sutherland,
Ivan
(Hastings, Nebraska 1938)
Apassionat de l’àlgebra
i les matemàtiques des de molt jove, Sutherland es va llicenciar
en ciències per la universitat de Carnegie-Mellon al 1959, al
1969 va obtenir un màster en ciències pel California Institute
of Technology i al 1963 es va doctorar en enginyeria elèctrica
pel Massachusetts Institute of Technology. De 1964 a 1966 va treballar
com a director de tècniques de processament d'informació
per l'Advanced Research Projects Agency (ARPA) del departament de defensa
nord-americà.Després
d'aquesta etapa fou nomenat professor associat a Harvard. Al 1968 es
va traslladar a Utah on va fundar, juntament amb Dave Evans, l'empresa
Evans and Sutherland Computer Corporation mentre impartia classes a
temps parcial a la universitat d’Utah. De 1974 a 1980 va treballa
per la RAND Corporation i a les seves mans va recaure el càrrec
de president de Ciències informàtiques del Califòrnia
Institute of Technology. De 1980 a 1991 va ser vice-president i director
tècnic de Sun Microsystems. Al 1980, també, Sutherland
i Bob Sproull varen crear una empresa de consultoria, Sutherland, Sproull
& Associates, a la que dos anys més tard s'hi ajuntaria el
seu germà Bert Sutherland. Al 1990, Sun va comprar la companyia
pels talents i patents que acumulava. Aquesta adquisició es va
convertir en el nucli dels laboratoris d'investigació de Sun
Microsystems. Des d'aleshores, Sutherland es Sun Fellow i divideix el
seu temps entre les tasques corporatives del seu càrrec i la
investigació.
Ivan Sutherland era, en el moment
d'escriure això, membre de la National Academy of Sciences, de
la National Academy of Engineering, de l’Institute of Electrical
& Electronics Engineers, de Sigma XI i de l'Associació for
Computing Machinery. Ha rebut nombrosos premis i mencions com el màster
honorari que va rebre al 1966 de la Universitat de Harvard, el primer
Zworykin Award entregat a un enginyer jove per la National Academy of
Engineering al 1972, el Systems, Man Cybernetics Society Award al 1975,
el primer Steven Anson Coons Awards per la seva destacada contribució
creativa als gràfics per ordinador de l’ACM SIGGRAPH al
1983, l’AM Turing Award de l'Association for Computing Machinery
al 1988, el Smithsonian Computer World Award i el certificat al mèrit
del Franklin Institute al 1996.
Darrerament seguïa concentrat
en el tema dels gràfics per ordinador, l'arquitectura d'ordinadors
de alt rendiment, els algoritmes per l'execució ràpida
de funcions especials, el disseny de circuits integrats a gran escala
i els robots. Una de les tasques que més li interessava eren
els sistemes asíncrones, un projecte que pretenia trencar amb
el motllo del pensament tradicional relatiu al disseny informàtic.
Es autor i coautor de 45 publicacions i té una dotzena de patents
al seu nom.
Amb l'Sketchad, l'invent pel qual
obtindria un primer i més gran reconeixement, Sutherland va fer
palesa la capacitat de l'ordinador com a extensió de la ment
humana, com a eina per a fomentar la imaginació, més enllà
de la simple màquina calculadora i ordinadora que molts només
eren capaços de veure. Els gràfics per ordinador, amb
un paper clau en la humanització de les interfícies, neixen
com a disciplina a partir d'Ivan Sutherland, la influència del
qual en la següent generació d'investigadors seria transcendental.