De Vannevar Bush a la WWW
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació: els pares de la interficie humana

Núria Almiron
València, Ed. 3i4, 2001

---

CAPÍTOL 5
Ted Nelson i el concepte de l'hipertext

This is the rock-solid principle on which the whole of the Corporation's (IBM) Galaxy-wide success is founded... their fundamental design flaws are completely hidden by their superficial design flaws

(Aquest és el principi, sòlid com una roca, sobre el que està fonamentat l'èxit d'abast galàctic de la corporació (IBM)… les principals imperfeccions de disseny queden completament amagades sota les imperfeccions superficials)

Theodor Holm Nelson

 

Ted Nelson va ser, amb molt, el més acèrrim defensor de les idees de Vannevar Bush i, durant molt de temps, un dels pocs que parlava de la futura indústria de l'edició electrònica als anys setanta. Nelson donaria una resposta al problema del tractament del coneixement acumulat per la humanitat al que s'havia referit Bush. Més concretament, pot considerar-se que Ted Nelson fou el creador de la paraula "hipertext" en el sentit actual, doncs fou el primer en emprar-la per descriure una forma d'escriptura no seqüencial a mitjans dels anys seixanta. Els seus llibres, especialment Computer Lib/Dream Machine i Literary Machines (9), varen servir per influenciar a la següent generació de pioners hipermèdia més que cap altre escrit.

Molt abans que aquest terme es popularitzés i arribés a posar-se de moda, Ted Nelson ja havia afirmat que arribaria un moment que tindríem els mitjans per poder llegir i escriure a la pantalla d'un ordinador disposant de forma fàcil i instantània de vastes biblioteques d'informació. La clau per accedir a la informació seria l'us d'una "escriptura no seqüencial", que ell va definir com a hipertext. Efectivament, Nelson definia l'hipertext com el "text que s'entrellaça i permet diverses eleccions al lector i que es llegeix millor sobre un monitor interactiu. Una sèrie de fragments de text connectats mitjançant enllaços que permeten diversos recorreguts al lector".

Era qüestió de tractar la informació com un únic cos al que accediríem mitjançant enllaços dinàmics que realitzaríem a la nostre voluntat (els famosos "links"). Aquesta idea fa uns anys potser hauria necessitat d'alguna explicació addicional però no pas avui en dia, on la multimèdia interactiva és omnipresent a qualsevol producte educatiu, d'entreteniment o comercial que es vulgui eficaç. La World Wide Web n'és el millor exponent, els enllaços interactius o links ens traslladen a través de la informació al fer clic a sobre de paraules concretes relacionades entre sí (també gràfics, d'aquí que d'hipertext s'hagi passat a parlar d'hipermèdia, terme també introduiït per Nelson). La pròpia concepció de la World Wide Web està profundament influenciada per les idees de Ted Nelson com veurem més endavant.

La noció que Nelson va desenvolupar a principis dels anys setanta sobre l'hipertext era molt engrescadora. A Dream Machines va arribar a descriure hipergrames (imatges entrellaçades), hipermapes (amb capes superposades transparents) i pel·lícules entrellaçades. La pretensió bàsica d'aquest llibre era intentar expressar la interconnectivitat del coneixement, una cosa que l'hipertext posa en safata. En aquesta mateixa obra, Nelson també parla de tres categories d’hipertext. La primera, l'hipertext bàsic, fa referència al que anomenem "links" o vincles de referència. La segona categoria, strechttext o text estès, és la implementació completa dels vincles d'expansió, per a donar més informació. La tercera categoria, la col·lateral, emana de la seva feina al 1971 i ens ubica dos documents en pantalla amb els quals podem treballar paral.lelament en el que ell anomena versioning. El versionat és la capacitat de crear o gestionar diferents versions d'un mateix document, quelcom de gran utilitat per a documents tècnics o codi de programació. A més, Nelson també distingeix entre hiperllibres nous (Nelson els anomena frescs, originals sobre un tema), hiperllibres antològics (entrellaçant diverses obres) i grand systems (aquells que inclouen qualsevol cosa sobre un tema, per allunyada que sigui la relació, compilats per editors i en els que hi podem llegir en totes direccions de manera que puguin crear-se rutes diferents a través de la informació segons qui sigui qui els consulti). Aquesta visió, com tota l'essència de les seves idees, deu molt a Vannevar Bush (de fet, a Literary Machines Nelson fins i tot va incloure l'article de Bush "As we may think" en un dels capítols).

Xanadú o el cos únic del coneixement (10)

El sistema en el que Nelson somniava implementar totes aquestes idees el va anomenar Xanadú. A Xanadú, el coneixement acumulat pel món seria tractat com un cos únic i podríem accedir a ells a través de vincles controlats pels individus. Nelson s'imaginava Xanadú com una xarxa i un magatzem global d'informació basada en el concepte d'hipertext universal i que consistiria en milers de nodes per tot el món que donarien accés simultani a milers d'usuaris que podrien consultar muntanyes d'informació i crear els seus propis recorreguts a través d'ella.

Al seu moment, aquesta idea donaria lloc al que seria el primer programa multimèdia del mercat: HyperCard. Encara existent avui en dia i desenvolupat per Bill Atkinson a mitjans dels anys vuitanta per a la plataforma Macintosh, HyperCard seria la primera aplicació a fer ús d'aquesta idea d'interconnectar documents a partir de paraules destacades que constituirien rutes o camins invisibles per traçar a través del cos de la informació (a HyperCard es dedica un capítol més endavant).

Però, què era Xanadú? Actualment Xanadú podria ser considerat com el vaporware (11) més gran de la era de la informació doncs Ted Nelson es va passar pràcticament trenta anys anunciant l'aparició d'un entorn de software que posaria en pràctica aquesta visió i que mai s'ha arribat a materialitzar. Tanmateix, Xanadú fou i segueix sent un paradigma que, només a partir de la World Wide Web d'Internet, varem començar a percebre com a quelcom real (12). El paradigma de Xanadú és el d'una estructura de la informació unificada a nivell mundial i d'accés obert i fàcil. El paradigma de Nelson prometia, per exemple, que qualsevol persona podria tenir al seu abast la consulta d'antics Papirus d'Alexandria, les taules babilòniques, totes les obres d'Einstein i de qui vulguem imaginar de manera fàcilment accessible mitjançant una simple connexió telefònica. El que postulava Nelson era la visió de tot un nou tipus de literatura a partir d'un sistema d'edició i publicació mundial obert i funcionant amb hipertext. Aquest nou concepte de literatura, que l'autor va anar desfilant i perfeccionant amb els anys, seria un sistema d'idees interconnectades, la interconnexió de tot el coneixement acumulat per la humanitat des de l'existència de l'home.

Hipertext i Hipermèdia

Si per hipertext Nelson entenia escriptura no seqüencial i, per extensió, un mètode no seqüencial de recuperar la informació –més popularment, una sèrie de fragments de text connectats entre si mitjançant vincles i que permeten al lector definir el seu propi viatge a través de la informació–, la hipermèdia era hipertext amb animació, so i vídeo. És a dir, el que als anys vuitanta es va rebatejar com a "multimèdia" (per bé que no tota la multimèdia és hipermediàtica), terme que, a la seva vegada, no es va popularitzar fins després de la consolidació de les interfícies gràfiques com a sistemes estàndar a la informàtica personal i que varen fer possible que aquesta multimèdia estigués present a tots els ordinadors domèstics.

Doncs bé, Ted Nelson considerava que els ordinadors eren les eines hipermèdia per excel.lència però era molt crític amb determinats conceptes imperants a la seva època, com per exemple l'estructura tradicional dels arxius a l'ordinador. Nelson advocava per acabar amb la "tirania de l’arxiu", per bé que un dels principals objectes de la seva fúria foren les primeres formes adoptades pel CAI (Computer Aided Instruction), l'ensenyament assistit per ordinador desenvolupat a principis dels anys seixanta als Estats Units. Nelson veia a aquells primers models d'aprenentatge mitjançant ordinador con una forma de paternalisme i, fins i tot, una espècie de feixisme. Per ell, aquests primer models pretenien controlar i restringir als usuaris, que en cap moment tenien possibilitat de contemplar el tot global, impossibilitant-los així per seguir els seus propis interessos i crear els seus propis fils d'informació, quelcom de prioritari en el discurs de Nelson.

Reunificar el coneixement amb eines fàcils d'emprar

Però al mateix temps, Ted Nelson veia a l'hipertext, i per extensió a la hipermèdia, com un marc per a reunificar tota la dispersió i confusió generada pels creixents components mediàtics: vídeo, animació i so bàsicament. D'aquesta manera, seria més fàcil unificar i organitzar l'ingent cabal de coneixement generat pels éssers humans i facilitar-ne la seva comprensió.

Ted Nelson, a l’igual que Bush i Engelbart anteriorment, era plenament conscient del creixent volum d'informació al que s'enfrontava la humanitat i del greu problema que d'allò se'n derivava: com manejar, aprofitar i comprendre aquella complexitat. Per explicar les seves solucions Nelson va desenvolupar dos conceptes. El primer estava basat en la idea d'un sistema d'informació destinat a ajudar-nos a manipular tota aquesta complexitat, un mecanisme dirigit a ajudar-nos a pensar, d'aquí el terme que emprava per a descriure'l: Thinkertoy. La mateixa paraula dibuixa el seu doble propòsit: ajudar-nos a pensar (thinker significa "pensador" en anglès) i ser fàcil de manejar (toy significa "joguina").
Per Ted Nelson, la característica principal de qualsevol sistema informàtic havia de ser, fos quina fos la funció per a la que estés destinat, la seva facilitat d'ús. A Computerlib/Dream Machines, publicada per primera vegada al 1974, afirmava que, a l'hora de realitzar qualsevol tasca, utilitzar un ordinador sempre tenia de ser més fàcil que no utilizar-lo, i que el problema era que faltava claredat conceptual en el software. El problema no era, segons ell, tècnic sinó conceptual i artístic, era de disseny i si els ordinadors eren impersonals, frets i poc sensibles era perquè representaven les decisions administratives de buròcrates i programadors que a la seva vegada eren frets i poc sensibles. A més, per Nelson, i aquest seria un dels aspectes més destacables de la seva tesi, la simplicitat d'ús no anava renyida de cap manera amb la potència. La seva defensa de la simplicitat arribava fins al punt de declarar com a inútils tots aquells sistemes que fossin més complicats del que ell anomenava "sistemes de deu minuts", el segon concepte sobre el que girava la seva filosofia. Per "sistemes de deu minuts" Nelson entenia aquells sistemes que podien ser dominats per qualsevol neòfit i portats a una correcta aplicació en menys de deu minuts. Nelson va arribar a dir que "la interacció amb els ordinadors podia ser deu vegades més fàcil, deu vegades més potent, deu vegades més emocionat" del que era i que allò "no era una qüestió de hardware sinó de disseny virtual". I és que aquest visionari era i és tant cínic amb el seu entorn que s'ha guanyat a pols la fama de ser un dels crítics més influents de l’era de la informació, de fet se'l compara sovint amb alguns dels inadaptats socials més coneguts i fins i tot se l'ha sentit autodefinir-se com l'"Orson Welles del software" (potser aquest fou el motiu d'anomenar al seu projecte amb el mateix nom del palau del film Ciutadà Kane). Aquest orwellianisme l'ha portat a abominar del PARC quan el va visitar a principis dels setanta, a dir de Windows 95 que no és més que "fitxes de Scrabble ensucrades", o a definir la World Wide Web com a quelcom "meravellós per la gent a qui li agraden les coses inacabades". El cert és que les coses no han anat discorrent com ell havia previst i el seu ideal d'un sistema d'informació lliure de restriccions en forma d'arxius i documents, amb possibilitat de poder fluir seguint els processos de la ment creativa, no s'havia pogut materialitzar en el moment d'escriure això, al menys en els termes proposats per Xanadú (pels menys exigenys, la WWW n'és un primer estadi ja molt gratificant).

La seva però seria una contribució intel.lectual molt valuosa pel desenvolupament de sistemes d'informació basats en hipertext i per ajudar a trencar amb la informàtica del "gran germà" implantada per la primera indústria del coneixement.

 

(9) Nelson, Theodor. Computer Lib/Dream Machines, Microsoft Press 1987. Literary Machines fou publicat per primera vegada al 1982, la darrera edició revisada és de Mindful Press i la distribueix Eastgate Systems (http://www.eastgate.com). Es poden trobar alguns fragments d'aquest llibre a http://www.sfc.keio.ac.jp/~ted/TN/PUBS/WritingsPage.html.

(10) El projecte Xanadú està descrit a http://www.xanadu.net.

(11) Per vaporware s'enten tot aquell software el llançament imminent del qual ha estat anunciat reiterades vegades sense que mai hagi realment esdevingut.

(12) Per bé que, abans de la WWW, hi va haver diverses propostes de sistemes d'hipertext de major o menor envergadura. Segons diverses fonts, el primer sistema d'hipertext en posar-se a l'abast de la comunitat d'usuaris fou PROMIS, llançat per la Universitat de Vermont al 1976 per enllaçar la informació dels pacients del seu centre mèdic.