De Vannevar Bush a la WWW
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació:
els pares de la interficie humana
Núria Almiron
València, Ed. 3i4, 2001
CAPÍTOL 8
Butler W. Lampson i L'Alto
The main reason
interfaces are difficult to design is that each interface is a small
programming language: it defines a set of objects and the operations
that can be used to manipulate the objects. Concrete syntax is not an
issue, but every other aspect of programming language design is present
(La principal raó
que les interfícies siguin difícils de dissenyar és
que cada interfície és un petit llenguatge de programació:
defineix un conjunt d'objectes i operacions que poden emprar-se per
manipular els objectes. La sintaxis aquí no afecta però
està present qualsevol altre aspecte del disseny d'un llenguatge
de programació)
Butler W. Lampson
Així doncs, al 1973, el
Palo Alto Research Center va donar llum al seu primer producte, el primer
ordinador amb el mèrit d'afegir al seu nom el qualificatiu de
"personal" per ésser el primer pensat per a un ús
individual. L'Alto era un aparell revolucionari però en cap moment
un producte factible. Els enginyers del PARC, seguint el que se'ls va
demanar, no varen atendre en cap moment a lògiques de mercat
i, d'haver-se fabricat per a ser posat al mercat, l'Alto hauria assolit
una preu astronòmic (es calcula que al voltant dels 40.000 dòlars
amb els marges de l'època, uns 5 milions de pessetes de 1973).
Tanmateix, malgrat que l'Alto mai es va poder arribar a vendre com un
producte comercial, fou un prototip ben conegut a tot Silicon Valley
perquè el PARC es va encarregar a consciència d'exhibir-lo
públicament en presentacions, obertes primer i privades després,
per a inspiració i exemple d'altres investigadors i empreses.
Un dels científics més
destacats en el disseny d'aquest ordinador ara antològic fou
Butler W. Lampson, un físic reconvertit a informàtic,
i un dels científics del PARC que compartia la visió d'Alan
Kay de transformar els mastodòntics ordinadors de finals dels
anys seixanta en aparells útil i pràctics per a la majoria
de persones. Seguint les idees de Kay, però amb més avenços
tecnològics jugant al seu favor, Lampson i el seu equip varen
crear l'Alto. La idea que els impulsava era construir un ordinador tan
potent com els miniordinadors que dominaven el mercat en aquells moments,
però més barat i dirigit a l'usuari general i no a l'àmbit
científic, acadèmic o militar. Per tant, tenia que ser
una màquina molt més intuïtiva. Més encara,
tenia que ser una màquina que perdonés les errades o oblits
als usuaris.
No té cap sentit comparar
l'Alto amb els ordinadors en funcionament en aquelles dates, amb processadors
que executaven milions d'instruccions per segon. L'Alto, per la seva
banda, concentrava tota la seva potència i memòria en
d'altres aspectes: es tractava d'una màquina ja no dirigida a
executar complexos càlculs d'instruccions per segon per estadístiques
científiques o militars sinó dirigida a mostrar en pantalla
gràfics complexos i a respondre amb rapidesa a les ordres dels
usuaris a través del teclat o del ratolí. Tot un canvi
que anticipava la nova era de la informació que s'acostava a
grans gambades. Prova d'això n'és la següent anècdota:
des de finals de 1972 fins a principis de 1973, Lampson, amb l'ajuda
de Chuck Thacker i altres enginyers, varen desenvolupar diversos prototipus
de l'Alto i, amb ànim de diferenciar-los clarament de tots els
productes existents fins aquell moment, varen decidir que la primera
imatge que farien aparèixer a la pantalla de l'ordinador seria
el popular monstre de les galetes de Barri Sèsam (una imatge
que Alan kay ja havia utilitzat com a disseny de prova). Monstres de
les galetes donant la cara en potents i avançades màquines.
El procés de desmitificació de la ciència informàtica
havia esclatat.
Bitmap versus sistemes
basats en caràcters
Però ¿per què
tant de bombo i platerets al voltant d'aquesta màquina? Bàsicament
per un parell de notables raons, especialment per l’època:
els gràfics i la potència que combinava l'Alto. Quelcom
de resumible en una espècie de "més per menys":
més possibilitats a canvi de menys esforç per part de
l'usuari.
Per una banda, l'Alto emprava per
primera vegada un sistema de bitmap, és a dir, cada pixel de
la pantalla es corresponia amb un bit de la memòria de l'ordinador.
Si el bit estava encès o apagat, el pixel estava il.luminat o
no (bitmap és el mot anglès per "mapa de bits")
respectivament. Això permetia tractar qualsevol element de la
pantalla com un gràfic i, per primera vegada, tenir la certesa
que el que es veuria a la pantalla era el que exactament s'imprimiria:
el que excel.lentment resumeix la popular sigla WYSIWYG (What You See
Is What You Get, traduïble per "el que veiem a la pantalla
és el que obtenim a través de la impressora"). Cal
no oblidar que els sistemes de visualització en pantalla de l'ordinador
dels anys setanta (i encara durant molts anys després) estaven
basats en caràcters. D'aquesta manera, quan premiem la tecla
d'una lletra en el teclat, s'enviava un codi a la memòria de
l'ordinador que desencadenava una fosforescència a la pantalla
per generar la lletra que es volia reproduir. Havia un codi per a cada
lletra i l'ordinador en tenia prou a rebre el codi per trobar el símbol
que se li demanava.De la mateixa manera es
generaven els dibuixos o gràfics en pantalla. Era un mètode
eficient perquè l'ordinador tardava molt poc a mostrar una il.lustració
o imatge però la qualitat dels gràfics deixava molt que
desitjar i era completament insuficient per a ser impresa i emprada
sobre paper. L'Alto escombrava tots aquests inconvenients d'una revolada
gràcies al bitmap. El bitmap dibuixava amb precisió a
la pantalla qualsevol lletra, símbol o imatge perquè tot
era considerat com un gràfic en pantalla, l'únic problema
era que requeria de grans quantitats de memòria, RAM, element
aquest que, en aquells moments, tenia un preu molt elevat i, en conseqüència,
encaria força el preu de la màquina.
La segona característica
destacada de l'Alto era la total integració del ratolí
amb l'ordinador. Amb el bitmap, el ratolí per assenyalar i les
finestres, l'Alto es va erigir com el primer ordinador veritablement
diferent a les hostils línies d'instruccions que conformaven
la realitat de la informàtic de tercera generació (els
ordinadors personals que estaven naixent constituirien la quarta generació).
Malgrat que la metàfora de l'escriptori d'Alan Kay es limitava
a treballar amb papers i finestres superposades, la seva filosofia i
la seva implementació en l'Alto de Butler Lampson seria la pedra
angular que conduiria pocs anys després de l'invent de l'SmallTalk
a la creació del que ja s'anomenaria interfície gràfica
de l'usuari. Gràcies a l'entorn orientat a objecte de l'SmallTalk,
l'Alto va ser el primer ordinador amb el que es podia interaccionar
fàcilment a través d’icones, finestres i menús
sense tenir que escriure ni una sola línia de codi. Es va tractar,
en definitiva, de tota una revolució dins de la pròpia
revolució que constituïa l'arribada de la informàtica
personal.
L'Alto incorporava, a més,
una nova facultat: la connexió en xarxa amb altres ordinadors.
Mitjançant la recent inventada Ethernet, qualsevol Alto podia
estar connectat amb altres Altos o amb impressores làser convertint
cada ordinador en tota una estació de treball, un concepte que
el dotava de grans possibilitats i potència. L'inventor d'aquesta
tecnologia, la més estesa a principis del segle XXI per a xarxes
d'abast local, fou Robert M. Metcalfe. Metcalfe formava part del Palo
Alto Research Center de Xerox i, allà, juntament amb D.R. Boggs,
va idear el sistema d'enviament de dades mitjançant paquets que
convertiria a l'Alto en la primera estació de treball personal.
La tecnologia Ethernet definia com es transmet la informació
a través d'una xarxa i permetia que ordinadors de fabricants
diferents poguessin comunicar-se entre sí utilitzant estàndards
prèviament acordats per la transmissió de paquets de dades.
Al 1980, un consorci format per diversos fabricants d'informàtica
crearen la primera especificació formal per Ethernet i la tecnologia
Ethernet s'adoptaria a partir d'aquell moment com l'estàndard
per les xarxes locals. Malgrat això, seria Metcalfe qui més
clarament s'encarregaria de promocionar-la i comercialitzar-la a través
de la seva pròpia companyia, 3COM, que fundaria al 1979 en abandonar
el PARC.
Per altra banda és incontestable
que l'ordinador ideat al PARC era terriblement lent i patia de nombrosos
defectes, però el cert és que, als anys setanta, davant
una concepció tan i aclaparadora i radicalment diferent, això
tenia més aviat poca rellevància.
L'hereu de L'Alto: l'Star
Però, malgrat les revolucionàries
característiques de l'Alto, els de Xerox mai van tenir molt clar
què fer amb aquell aparell. Al 1976 es varen subministrar algunes
unitats de l’Alto IIs juntament amb impressores làser a
clients de Xerox i a mitjans de 1978 s'empraven Altos a mode de prova
en quatre punts del país: a la Casablanca, al Congrés
de Diputats nortamericà, a l'empresa Atlantic Richfield i a les
oficines de Califòrnia, a Santa Clara, de la pròpia força
de ventes de Xerox. Després de col.locar centenars d'Alto IIs,
els investigadors del PARC varen proposar la construcció de l'Alto
III per al mercat de consum. Però l’oportunitat no va ser
aprofitada per la companyia. Finalment, es va decidir intentar vendre
les idees del PARC en un producte que no es llançaria fins gairebé
deu anys després de ser concebut el primer Alto, l'Star, que
adoptaria la filosofia del SmallTalk i de l'Alto. No obstant, l'Star,
llançat al 1981, fracassaria per complet. El principal problema
de l'Star seria, essencialment, que Xerox pretenia vendre'l als usuaris
a l'exorbitant preu de 18.000 dòlars, més de dos milions
de pessetes.
Ni l'Alto ni l'Star farien esclatar
el mercat del PC però si ho faria el seu llegat. Tanmateix, el
moment propici per la propagació de tots aquests nous conceptes
encara no havia arribat.