De Vannevar Bush a la WWW
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació:
els pares de la interficie humana
Núria Almiron
València, Ed. 3i4, 2001
CAPÍTOL 9
L'Altair i el Homebrew Computer Club
It's not like
we were all smart enough to see a revolution coming. Back then, I thought
there might be a revolution in opening your garage door, balancing your
checkbook, keeping your recipes, that sort of thing. There are a milion
people who study markets and analyze economic trends, people who are
more briliant than I am, people who worked for companies like Digital
Equipment and IBM and Hewlett-Packard. None of them foresaw what was
going to happen, either
(No
es que tots fóssim tan intel.ligents com per veure que s'acostava
una revolució. En aquella època, per mi, obrir la porta
del garatge, quadrar el talonari, no perdre les meves receptes i coses
d'aquesta mena podien ser tota una revolució. Hi ha milions de
persones que estudien els mercats i analitzen les tendències
econòmiques, persones més brillants que jo, persones que
treballen per empreses com Digital Equipment i IBM i Hewlett-Pakard.
Cap d'elles tampoc va preveure el que anava a succeir)
Steve Wozniak
Aquesta història de la humanització
de la tecnologia no podria estar complerta si oblidéssim a dos
dels principals impulsors del fenomen de la informàtica personal:
l'Altair, el primer ordinador personal a ser un èxit comercial,
i el col.lectiu d'ultraentusiastes de la tecnologia que, completament
al marge de les grans corporacions amb una capacitat de recursos infinitament
superior, ajudarien a evolucionar les tecnologies de la informació.
Un col.lectiu que te el seu millor reflex en els membres de les primeres
associacions o clubs d'informàtica i molt especialment en els
primers hackers, ara mal traduïts com pirates informàtics.
Un ordinador amb nom d'estrella
L'Altair i tot el grapat de bojos
per la informàtica que agrupava al seu voltant no formen part
de la nostra història com a destacats precursors de la informàtica
fàcil. Ni tampoc de la metàfora de l'escriptori o de la
noció d'hipermèdia per racionalitzar el nostres accés
a l'ingent cabdal d'informació que estem generant. De fet, l'Altair
tampoc era exactament el primer ordinador personal a ésser comercialitzat,
probablement aquest honor el mereixi el Scelbi8H, un kit comercialitzat
al 1973 per la Scelbi Computer Consulting. Però Micro Instrumentation
Telemetry System (MITS), l'empresa que va desenvolupar l'Altair, va
aconseguir vendre'n 2000 unitats al 1975, una xifra molt superior al
de les vendes assolides per qualsevol altre kit de l'època.
L'Altair tampoc era cap maravella
tecnològica. Basat en el processador 8080 de 8 bits d'Intel,
tenia 256 bytes de memòria (una quarta part d'un kilobyte!).
Els accessoris com teclat, monitor i dispositius d'emmagatzemament calia
adquirir-los a part i no incloïa cap software, sistema operatiu
ni programa de cap mena, així que, per introduir informació,
l’única possibilitat era, d'entrada, manipular els interruptors
del seu panell frontal un a un per a cada dígit binari. A més,
al comercialitzar-se en forma de kit (els kits eren equips que es venien
desmuntats en components solts que calia ensamblar), com la majoria
dels primers ordinadors personals, l'Altair només tenia atractiu
per un cercle limitat de persones, els afeccionats amb una passió
per la informàtica i l'electrònica que superava el mer
interés per assolir l'estadi de veritable hobby, requisit indispensable
per aconseguir muntar aquells primers aparells que, per altra banda,
feien ben poca cosa un cop ensamblats. Això suposant que funcionessin,
perquè la qualitat de la mecànica de les màquines
depenia en gran mesura de la habilitat del muntador i, en molts casos,
l'usuari no aconseguia sortir-se'n amb èxit de l'empresa. No
obstant, això no suposava cap fre per als primers compradors.
L'Altair els estava subministrant a tots ells la possibilitat sempre
somniada: deixar de fer cua per poder emprar durant unes poques hores
alguns dels grans sistemes que hi havia a universitats i empreses i
poder disposar de tot un ordinador a casa. Poc importava que l'Altair
for una simple carcassa, un transformador, una placa lògica amb
un xip amb 256 bytes de memòria i uns simples interruptors com
a única forma d'interactuar amb la màquina. Poc importava
que es tardessin hores a muntar l'aparell i que, d'aconseguir-ho, calgués
entendre's amb l'ordinador mitjançant llenguatge màquina
(és a dir mitjançant codis numèrics, al menys fins
que no es proporcionés el BASIC desenvolupat pels fundadors de
Microsoft que, a la seva vegada, feia ben poc més que informar
de la seva presència). Poc importava que no existís ni
un sol programa per l'Altair i que l'usuari se'ls hagués de confeccionar
ell mateix o que manqués del sistema d'emmagatzemament més
elemental i a l'apagar la màquina tota la informació es
volatilitzés. Tot això tenia ben poa rellevància
perquè les possibilitats de l'invent eren evidents.
L'Altair del MITS no es va limitar
a obrir de bat a bat el mercat de l'ordinador personal sinó també
el de les fires, els canals de distribució, les revistes d'informàtica,
els grups d'usuaris, els intercanvis de software i, en general, el de
tota una nova indústria que esclataria en pocs anys. I és
que la creació de l'Altair estava subscrita a tota una filosofia.
A principi dels anys setanta, un
petit grup del que alguns han anomenat "rebels tecnològics"
(perquè no acceptaven els plantejaments de les grans empreses
líders com IBM o DEC) es decidirien a crear les seves pròpies
empreses i a desenvolupar l'Altair 8800 amb una única fita: alliberar
la tecnologia, fer la informàtica assequible a milions de persones
i fer-ho tan ràpid que el govern dels Estats Units no pogués
reaccionar al respecte. El grup considerava a l'ordinador personal com
una arma que els individus podien emprar per defendre's de les grans
empreses, del poder i del govern. Bàsicament, tota la filosofia
d'aquests primers rebels informàtics passava per la crucifixió
del govern i de les grans corporacions que, com la companyia telefònica
nord-americana, controlaven les comunicacions i les noves tecnologies.
Llançat al mercat al 1975 amb el nom d'una de les estrelles més
brillants de l'univers, l'Altair va ser definir per la revista Popular
Electronics com el primer equip de miniordinador que rivalitzava amb
els models comercials. Costava 395 dòlars, unes 50.000 pessetes.
La nova estrella del firmament
informàtic no destacaria per les seves característiques
tècniques però obriria la gana digital a un munt de joves
que, al marge de les grans companyies que havien marcat el devenir de
la indústria fins aquell moment (i d'on hauria estat més
lògic que provingués la nova generació d'ordinadors),
definirien l'ordinador del futur.
El club dels usuaris de
l'ordinador domèstic
El llançament de l'Altair
va servir perquè es fundés el Homebrew Computer Club (HCC)
o Club dels Ordinadors Casolans. Per bé que el HCC tenia un clar
antecedent en la People's Computer Company (PCC), una associació
que es reunia a Menlo Park i que s'havia creat al 1972 amb l'objectiu
de desmitificar els ordinadors. La PCC era una associació informal
on els vint-i-tants entusiastes que es congregaven durant les seves
reunions, no tenia membres com a tals, aprenien els "misteris"
de la informàtica. Era una espècie de club social i a
la vegada d'empresa informàtica. Emperò, l'adveniment
dels ordinadors personals, màquines petites i compactes utilitzables
per qualsevol individuu, els va fer ordir una nova societat que muntaria
els seus propis ordinadors amb els seus propis recursos. I així
va néixer el club dels ordinadors domèstics.
L'HCC va ser fundat el 5 de març
de 1975 en una reunió a la que concorregueren trenta-dues persones.
Inicialment, les cites es celebraven en un garatge de Menlo Park però
després varen tenir que trasladar-se a un auditori del recinte
universitari de Stanford perquè ja no hi cabien. Al maig del
mateix any ja tenien cinquanta membres i al final de la seva etapa més
de 500.
Els membres del club compartien
les actituds i inquietuds contraculturals de tota la californiana badia
de San Francisco. El club censurava la comercialització dels
ordinadors i recolzava la iniciativa de donar poder informàtic
a la gent. Compartien en suma els mateixos ideals dels primers hackers
(quan aquest concepte encara no era sinònim de terrorisme digital).
Cal tenir present que en aquella època la idea d'un ordinador
que pugues ser emprat per una sola persona era revolucionària
i fou adoptada per aquests radicals tecnològics com la seva aportació
a la contracultura. Traslladar el poder informàtic de l'Estat
i les grans corporacions a la gent del carrer era el que sempre havien
somniat i aquelles noves màquines semblaven estar en disposició
de fer-ho.
D'entusiastes a empresaris
D'aquesta manera fou com, al voltant
de l'HCC, es varen anar reunint alguns dels més brillants i joves
cervells d'aquella subcultura que naixia amb força. Molts d'aquells
joves eren hackers. Actualment, per hacking o pirateig informàtic
s'enten l'accés no autoritzat a ordinadors o sistemes informàtics
aliens, la creació de virus, bombes informàtiques i, fins
i tot, el robatori i espionatge a través de l'ordinador. Però
a principis dels anys setanta, els hackers eren simplement grans entusiastes
de la tecnologia en general. De fet, aquest col.lectiu no havia nascut
amb els ordinadors personals sinó que devia la seva aparició
a un fenomen anterior. Els hackers tenien els seus antecedents en els
phreakers telefònics. Si els primers manipulaven sense autorització
els ordinadors, els segons feien el mateix amb les xarxes telefòniques
per efectuar trucades de llarga distància de forma gratuïta.
El phreaking, una espècie de passatemps completament apolític
al principi, fou adoptat pels rebels de la informàtica que conformarien
el moviment contracultural que es va desenvolupar en paral.lel al naixement
de la informàtica personal. Molts d'aquests primers phreakers
es convertirien immediatament en hackers a l’aparèixer
l'ordinador personal guiats per la mateixa curiositat que els havia
impulsat a rebre la qualificació de phreakers. Els dos grups
es fondrien per formar una subcultura de l’alta tecnologia.
Els primers hackers foren un grup
de genis tecnològics del Massachusetts Institute of Technology
que es dedicaven a treballar junts per crear programes per als nous
sistemes que es desenvolupaven. Aquests hackers dels setanta conformaven
el grup de joves programadors més brillants i rapits del moment.
El seu estil de vida s'apartava de tots els convencionalismes. Tenien
costums peculiars: sovint treballaven fins a altes hores de la matinada
o es passaven nits senceres sense dormir, no els preocupava el més
mínim la seva indumentària de vestir ni els hàbits
socials més corrents. Eren anàrquics. Tenien una missió:
enderrocar les fronteres de la informàtica dominant, explorar
les noves àrees tecnològiques per arribar a on ningú
havia arribat abans i posar a prova tots els límits de la ciència.
El seu credo, si és que es poden anomenar així el conjunt
de les seves creences, ha estat definit per alguns com "mirar sense
tocar". Per a ells, l'accés als ordinadors de tot el món
tenia que ser il·limitat i total però funcionant sota
un codi d'ètica: mirar però no tocar significava legitimar
el dret a penetrar en els ordinadors però no a manipular-los.
La progressiva desvinculació dels hackers envers aquesta regla
d'or els va convertir en els actuals bàrbars digitals que gaudeixen
destruint i anant contracorrent gratuïtament. L'únic credo
d'aquesta nova delinqüència electrònica podria abreujar-se
en "saltar-se totes les normes possibles".
Però ni de bon tros tots
els primers phreakers i hackers acabarien essent pirates de la informàtica
en l’accepció actual d'aquest terme. Ben al contrari, d'aquest
col.lectiu de bojos entusiastes sorgirien els fundadors d'algunes de
les empreses més importants de finals del segle XX: Microsoft
o Apple Computer sense anar més lluny. Bill Gates i Paul Allen
desenvoluparien una versió de BASIC especialment per l'Altair
8800 en la seva nova empresa i Stephen Wozniak i Stephen Jobs formarien
part dels fundadors del Homebrew Computer Club.
Motivats per l'èxit de l'Altair,
els membres de l'HCC començarien a realitzar els seus propis
dissenys utilitzant components agafats d'altres ordinadors. D'entre
tots ells destacarien de seguit Jobs i Wozniak –afanats phreakers
amb noms de guerra com Berkeley Blue i Oak Toebark respectivament–,
per la seva decisió de construir i comercialitzar les caixes
blaves que permetien fer trucades telefòniques gratuïtes.
Es tractava d'uns curiosos i senzills aparells que permetien efectuar
trucades telefòniques de forma fraudulenta, és a dir,
sense que aquestes fossin registrades per la companyia telefònica
i, per tant, no fossin facturades al client. Aquells aparells eren ampliament
utilitzats per a realitzar trucades internacionals o de llarga distància
en una època que aquest tipus de trucades eren molt poc habituals
pel seu elevat cost. Els phreakers, enemics aferrissats de l'operadora
de telefonia nord-americana que dominava el mercat en aquells moments,
l'ATT, consideraven gairebé un dret de tots els ciutadans el
poder defraudar-la. Però algunes d'aquelles joves ments rebels
i antisistema s'anirien progressivament desvinculant d'aquesta ideologia
per construir un nou esperit empresarial: els de les empreses nascudes
en garatges i convertides en multinacionals. En el cas de Jobs i Wozniak
el catalitzador per abandonar les seves pràctiques il.legals
fou la pròpia tecnologia. El primer Apple, per exemple, sorgiria
per accident. La falta de recursos econòmics va obligar Wozniak
a construir-se el seu propi ordinador, d'haver disposat de diners possiblement
s'hauria limitat a comprar algun dels populars kits que ja estaven al
mercat. Wozniak construiria a més l'Apple I per impressionar
en part als seus apassionats companys del club.
Les idees de democratizació
i accessibilitat generalitzades a la tecnologia que guiaven a bona part
d'aquells joves són el millor reflex del que representava el
gir copernicà que la revolució de les noves tecnologies
encapçalada per la de la informàtica personal i, en especial,
per la revolució en les interfícies, portaria al sector
i a la indústria en general. Òbviament, aquest pas de
gegant no es portaria a terme amb les idees més anàrquiques
i antisistema de la contracultura dels setanta i principis dels vuitanta,
sinó amb la mentalitat oberta i emprenedora d'alguns d'aquells
primers entusiastes dels ordinadors, que copsarien la necessitat d'universalitzar
l'accés a la tecnologia i tindrien clar com fer-ho: humanitzant-la.
Sorprenentment, aquesta nova tendència sorgiria de reductes tan
apartats de les grans empreses, amb molts recursos per a la investigació
i el desenvolupament, com foren els primers hackers. Encara que potser
això no sigui tan estrany, doncs la lògica per la que
es guiaven aquestes empreses seguia una dinàmica completament
indiferent a les necessitat dels usuaris. La revolució només
podia sortir d'un lloc: dels propis usuaris.