GLOBALITZACIÓ
I IDENTITAT:
Efectes de les noves tecnologies
de la informació i la comunicació
En
el moment d’escriure això, fa poques hores que la primera
víctima mortal del moviment batejat com a antiglobalització
jau als carrers de Gènova, en plena cimera dels G8. Els milers
de simpatitzants d’aquest moviment contradictori i paradoxal, que
lluita contra la globalització quan és precisament la
globalització qui en possibilita la seva existència, ja
tenen un primer màrtir que els portarà, d ben segur, a
justificar doblement la creuada que des de les ideologies, creences
i colors polítics més dispars els uneix i empenta. Una
creuada que té com a primer objectiu-aparador lluitar contra
un fenomen d’internacionalització sense precedents, però
que probablement oculta una fita subjacent molt més rellevant
i que és la que veritablement impulsa a tantes persones, de millor
i pitjor tarannà, a comprometre’s amb el moviment: es tracta
de la construcció d’una nova identitat. Una identitat capaç
de mantenir-se en peu en aquest món global. Una identitat a mida
dels nous temps que corren. Una identitat que sorgeix amb la lluita,
pacífica o violenta, però especialment pacífica,
contra el “monstre” global. Una identitat nova que provaré
a explicar al final d’aquest text un cop hagi repassat alguns dels
principals elements que han permès arribar fins on som ara.
El
fenomen de la globalització: inicis
Com
diu Anthony Giddens, la globalització no és un fenomen
senzill. Per contra, comprèn una sèrie complexa de processos
que, a la seva vegada, operen de manera contradictòria o antitètica.
El professor i ideòleg anglès afegeix que tots aquells
que culpen a la globalització d’agreujar les desigualtats
mundials, acostumen a tenir en ment la globalització econòmica
i, dins d’ella, el lliure comerç. De fet hi ha una literatura
abundant i creixent que aborda el fenomen només des de la seva
vessant econòmica. L’amplitud/restricció d’uns
i altres enfocaments queda palesa en aquests dues definicions de globalització:
A.
Giddens: Globalització és la “Intensificació
de les relacions socials mundials que enllacen llocs distants, de tal
manera que els esdeveniments locals es configuren pels esdeveniments
que es produeixen en altres llocs situats a milers de kilòmetres,
i viceversa.”
A. S. Suárez Suárez: “Es denomina així al
procés de progressiva integració de les economies nacionals
en el marc del mercat mundial, al procés de liberalització
dels intercanvis i els moviments internacionals de capital, continuador
de les tendències aperturistes o liberalitzadores dels intercanvis
exteriors d’èpoques precedents, abruptament interrompudes
en diferents moments històrics pel triomf de les idees proteccionistes.”
Probablement
sigui un greu error el pensar que la globalització només
afecta als grans sistemes, com l’ordre financer mundial, però
no podem oblidar que és en l’economia per on s’inicia
el procés de mundialització. El primer que s’internacionalitza
són els fluxos de capital, condició indispensable per
permetre la lliure circulació de bens i serveis, és a
dir, el lliure comerç.
I
el fenomen del lliure comerç, com recorda Suárez Suárez
no és nou, ben al contrari, compte amb nombrosos antecedents
històrics. Aquest autor recorda com després de les guerres
napoleòniques es va produir una forta caiguda de les barreres
aranzelàries i una mobilitat excepcional tan del capital com
del treball. Fou l’inici d’un segle, el XIX, marcat pels grans
fluxos d’emigrants que des de diferents països europeus es
dirigien cap a Amèrica intentant desesperadament millorar la
seva qualitat de vida. D’aquesta manera, entre finals del segle
XIX i la primera guerra mundial, fruit de les conseqüències
del progrés tecnològic i de la política econòmica
de les diferents nacions, s’assoliria un grau força elevat
d’integració o, si es vol, de globalització de les
economies dels països d’Europa i Amèrica.
Per
bé que ningú discuteix que en valor absolut el volum de
comerç internacional és a l’actualitat molt superior
al de qualsevol època històrica precedent, en termes relatius
el fenomen actual ja no és tant nou i tindria precedents en el
que va ocórrer al món durant el període que va
de 1870 a 1914, la primera gran època daurada del comerç
mundial.
¿Per
què es caracteritza, doncs, l’actual globalització
econòmica i financera? El que té ara de nou aquest procés
de globalització és exclusivament la seva intensitat i
la seva generalització. Actualment les institucions econòmiques
reguladores, tan nacionals com internacionals, estan completament desbordades
pels immensos cabdals de capital financer que circulen pel món.
El valor de les transaccions financeres que tenen lloc diàriament
és tal que constitueix una amenaça real per l’estabilitat
dels mercats financers i les monedes dels països . L’actual
globalització econòmica i financera es caracteritza, ara
més que mai, pel pes exacerbat de l’economia especulativa
front a l’economia productiva en tots els mercats.
Aquesta
globalització econòmica i financera és la que produeix,
a més, les enormes desigualtats en la distribució de riquesa
contra les que combaten els moviments anomenats antiglobalització.
Però la qüestió és complexa perquè
bona part de la corrent d’opinió contrària a la globalització
centra en la lliure circulació de capitals la causa de tots els
mals i sembla prou evident que cal matitzar aquesta acusació.
Com diu Suárez Suárez, abolir o restringir la lliure circulació
de capitals restringiria el lliure comerç i suposaria un greu
retrocés en el progrés de la humanitat. Ara bé,
una economia dissenyada per, o en mans de, la primacia dels fluxos especulatius
és una economia imprevisible, perillosa i, sens dubte, creixentment
injusta.
Quedi
palès només aquí el caràcter primerenc de
la globalització econòmica, que és la que s’encarrega
d’impulsar la posterior globalització cultural. No així
la política perquè per que existeixi una primera mundialització
econòmica cal que hi hagi una voluntat política a favor,
o prou laxa, per permetre l’extensió de la primera. I cal
que hi hagi un progrés tecnològic que la possibiliti.
Exactament el mateix passa ara, només que la voluntat política
i el progrés tecnològic s’han multiplicat per un
factor molt superior al que va existir a finals del segle XIX.
La
voluntat política actual dels principals països del món
(els G7 més Russia i alguns més que formen part de l’OCDE)
és a incrementar el lliure comerç al que s’associa
amb una major prosperitat econòmica, com així és,
encara que no per tots. D’aquesta manera, les últimes dues
dècades del segle XX han vist una desregularització (o
més ben dit, una regularització a favor del lliure comerç)
i una importantíssima reducció aranzelària per
bé que això cal matitzar-ho. L’actual globalització
és principal i eminentment una globalització occidental,
una occidentalització en paraules de Giddens. Els països
més desenvolupats han desfet bona part de les barreres aranzelàries
per afavorir el comerç entre ells i han instat als països
menys desenvolupats a fer el mateix. El resultat ha estat l’augment
del comerç entre el països rics i una major facilitat d’aquests
per exportar als països pobres, però moltes barreres segueixen
en peu al primer món per tots aquells que no formen part, per
exemple, de l’OMC.
L’organització
mundial del comerç és una de les principals eines inventades
a finals de segle (com a continuació del GATT) per a afavorir
el lliure comerç promocionant d’aquesta manera l’economia
global. De nou, però, les conseqüències d’una
mesura en principi beneficiosa per al planeta tenen efectes perversos.
L’increment dels intercanvis comercials entre els països econòmicament
més desenvolupats i els nous països emergents (presents
a L’OMC) no està trobant altre solució, per tal que
existeixi una competència real, que igualar pel cap baix les
normes i condicions bàsiques de comerç. Una de les principals
crítiques que reb L’OMC és precisament que anul.la
en la pràctica bona part de les lleis i actituds més progressistes
que prohibeixen el comerç amb països poc respectuosos amb
el medi ambient o amb els drets humans, per posar només dos exemples.
La
voluntat política no ha estat tampoc capaç d’emmarcar
dins d’un regim legal les aspiracions mundials de moltes empreses
a les qui els mercats interiors o domèstics els han quedat petits
per absorbir-ne la seva producció. De fet, per molts, les multinacionals
o transnacionals són el veritable motor de la globalització.
La multinacionalització de les empreses, un fenomen inicialment
nord-americà, no ha tingut, però, només la cerca
de nous mercats com a principal objectiu. Bona part de la deslocalització
més recent (un cop ja no s’utilitza només per salvar
les barreres aranzelàries aixecades per tercers països per
protegir les produccions nacionals) es deu exclusivament a estratègies
de reducció de costos. Aprofitar mà d’obra més
barata, menys organitzada, molt menys reivindicativa i igualment formada
n’és un dels principals motius.
Però
aquesta ferma voluntat política de mundialització –o
laxa actitud, segons com es miri, front als interessos multinacionals
corporatius– no hauria pogut aconseguir els fruits que ha assolit
sense l’altre procés indispensable per accelerar el fenomen
que ha tingut lloc durant la segona meitat del segle XX: la revolució
digital.
La
revolució tecnològica com a motor de la globalització
Durant
la dècada dels setanta del segle passat sorgeix el que Castells
anomena un “nou paradigma tecnològic” que permetrà
a partir dels anys vuitanta la integració global dels mercats
financers i propulsarà la globalització de l’economia
amb una força sense precedents. La revolució tecnològica
serà eminentment informacional però també científica.
Els camps que esclataran i que convergiran seran el de la comunicació,
la informàtica, l’electrònica i la biologia.
Els
fonaments de tot plegat els col.locarien una sèrie d’invents
que tingueren lloc a mitjans del segle XX en l’àmbit de
l’electrònica i que culminarien el 1957 amb la invenció
del circuit integrat i el 1971 amb la creació del microprocessador
en un xip per cortesia d’una multinacional que posseeix actualment
les tres quartes parts del mercat mundial .
Tant
importants com els avenços en microelectrònica i software,
que donarien lloc a la revolució de la informàtica personal
als anys vuitanta serien els progressos assolits en la capacitat d’interconnexió.
En aquest sentit, la primera pedra important la posaria el departament
de defensa nord-americà al 1969 creant Arpanet, la xarxa predecessora
d’Internet constituida en expressió màxima de la
globalització actual. Un cop possibilitada la connexió
en xarxa dels ordinadors, el perfeccionament dels sistemes de comunicació
i transport –amb la data simbòlica del primer satèl.lit
de comunicacions llançat a l’espai– permetrien la construcció
de xarxes que unificarien informàticament el planeta. Les telecomunicacions
i Internet internacionalitzarien el procés a una velocitat sense
precedents. Per altre banda, l’aplicació de les noves tecnologies
a la biologia donaria lloc a l’enginyeria genètica, la tecnologia
més revolucionària dins de la biotecnologia, la tecnologia
aplicada a les ciències de la vida.
Els
darrers trenta anys del segle XX han estat més intensos i prolífics
en avenços tecnològics que els dos segles anteriors i
han construït els pilars sobre els que es sustenta i creix la globalització.
On volem anar a parar aquí és que l’acceleració
del procés globalitzador de les economies, primer dels processos
internacionalitzadors que té lloc al planeta, no hauria estat
possible sense la revolució tecnològica de, principalment,
les darreres tres dècades del segle XX. Es pot considerar,doncs,
al propi procés globalitzador una conseqüència directa
de la revolució tecnològica que és, sobretot, una
revolució en les tecnologies de la informació i, molt
especialment, de la comunicació. Alguns exemples:
1) En
primer lloc, i com és evident, la tecnologia té un paper
fonamental en el creixement econòmic a través de l’augment
de la productivitat . Aquest creixement en la productivitat ha fet
petit el mercat nacional per moltes empreses empentant-les a la transnacionalitat.
2) La
informàtica i les xarxes informàtiques permeten la interconnexió
dels mercats financers i la propulsió dels fluxos de circulació
de capitals, que ja existien abans de la revolució tecnològica,
però augmenten ara gràcies a la nova tecnologia escapant-se
a tot control.
3) Els
mitjans de comunicació de masses arrenquen a principi del segle
XX un procés d’americanització de la cultura mundial
que esdevé global amb Internet. Internet es l’eïna
cultural globalitzadora per excel.lència.
4) Però
Internet és també una eina globalitzadora pels processos
comercials. Les distàncies s’acurten, els horaris desapareixen
i mitjançant el que ara anomenem “comerç electrònic”
s’internacionalitzen els mercats més regionals i el consumisme.
5) A
més, la tecnologia no es la causant de la creació d’entitats
i organismes supranacionals en un món cada cop amb menys fronteres
però si és la que permet optimitzar-ne i explotar-ne
al màxim el seu ús. La descentralització de la
presa de decisions, el funcionament i el control en temps real dels
fluxos o el monopoli de l’ús de la violència assoleixen
nivells de gran sofisticació gràcies a les noves tecnologies
de la informació i la comunicació.
6) I,
al mateix temps, les noves tecnologies també juguen un paper
clau en la creació, construcció i impulsió dels
propis fenòmens antiglobalització, com evidencien cada
dia les trobades i marxes antiglobalització que es munten i
armen a través d’Internet.
En aquest
paper clau de la revolució tecnològica en el procés
d’acceleració del fenomen globalitzador no hi tenen però,
al meu entendre, el mateix pes la comunicació que la informació.
Era
comunicacional versus era informacional
Teòrics
de la informació, filòsofs de la tecnologia i sociòlegs
de la comunicació de tot el món posen l’èmfasi
d’aquesta era en la informació, que alguns prefereixen anomenar
coneixement. La informació, i el coneixement que d’ella
es deriva, són la major font de poder de l’època
actual, que no l’única.
Tant és
així que el control del consum productiu (el que fan els usuaris
a Internet per exemple) traduït en informació ha assolit
una importància estratègica per a les empreses fins a
límits insospitables (acumular tot tipus d’informació
sobre els hàbits de consum dels ciutadans és ara més
possible que mai gràcies a la tecnologia i, a la seva vegada,
aquesta informació pot ésser explotada més òptimament
que mai i, per tant, té més valor que en cap altre època).
Però
malgrat aquest pes creixent de la informació a la nostre societat,
pel que fa a acumulació de capital, al menys fins ara, la informació,
entesa com a contingut, s’ha vist superada per la comunicació,
entesa com a connectivitat.
Tota la
història de les tecnologies de la informació i la comunicació
és una mostra de l’èxit de la connectivitat (la comunicació)
en front als continguts (la informació pura). Un investigador
que ha estudiat aquest fenomen a consciència és Andrew
Odlyzko treballant als laboratoris de recerca de la Telefònica
nord-americana, l’AT&T. Odlyzko ha analitzat en diverses ocasions
els recursos generats pels sectors dedicats als continguts als Estats
Units i sempre ha acabat per concloure que la connectivitat, i no els
continguts, és el que genera més ingressos econòmics.
Per exemple: ni la indústria publicitària, la indústria
reina dels continguts en volum d’ingressos, arriba a generar els
recursos agregats obtinguts per la indústria telefònica
o el sector de l’enviament postal de paquets. El contingut no només
representa una part reduïda de l’economia sinó que,
a més, sovint obté els seus ingressos de forma indirecta,
a través de la publicitat. És a dir, la gent gasta molt
més en comunicacions punt-a-punt, en connectivitat, que en consum
d’informació.
Un cop
d’ull rapit a la denominada “nova economia” mostra clarament
que la killer application, l’aplicació de més èxit,
d’Internet no ha estat, al menys fins ara, i al contrari del que
molts puguin pensar, la World Wide Web. Ha estat el correu electrònic.
De les poc més de quinze milions de comptes de correu electrònic
mundials que existien a principis dels anys noranta hem passat a gairebé
600 milions a l’actualitat i l’índex de creixement
és tal que alguns estudis han calculat que amb un parell d’anys
el nombre de comptes de correu electrònic superarà al
de línies de telèfon (960 milions en tot el món)
i al d’aparells de televisió (uns 1.000 milions). Mentre
que la World Wide Web és informació, contingut, el correu
electrònic es connectivitat, comunicació. L’email
també és contingut, òbviament, de la mateixa manera
que la WWW també “connecta” a la gent amb la informació,
però no és aquesta l’essència de la tecnologia.
Sense dir que la informació no sigui important, sí cal
remarcar que en termes productius el seu pes en la economia no és
el que alguns volen fer creure (especialment aquells que han basat el
seu model de negoci en ella).
L’èxit
de la connectivitat (de la comunicació) front als continguts
(la pura informació) es fa palesa també en les tecnologies
que lideren la telefonia mòbil. Front al desastre del WAP, que
és pura transmissió de continguts, tenim l’èxit
impressionant del SMS, el sistema de missatgeria instantània
que és pura connectivitat, la seva principal funció es
posar en contacte a dues persones, independentment de la informació
que es transmetin entre elles.
El contingut,
la informació pura, ni tan sols és el rei a casa seva.
A la WWW el tràfec és majoritàriament corporatiu,
empresarial, i només un terç de tot ell és degut
a usuaris domèstics. I cal tenir en compte que bona part d’aquest
tràfec corporatiu correspon a transaccions de dades, quelcom
que no es pot considerar pròpiament com a continguts. Per posar
noms i cognoms a les coses trobem dos immillorables exemples de la primacia
de la connectivitat davant la informació: America Online i Amazon.
AOL basa tot el seu tràfec immens en els serveis que ofereix
als seus usuaris, i aquests serveis són bàsicament serveis
de connectivitat (xat, email, missatgeria instantània, etc..).
Fins a tres quartes parts del temps que els subscriptors d’AOL
passen online, connectats, a aquesta compañía, el dediquen
a aquests serveis. AOL és eminentment “connectivitat”
i és la primera empresa d’Internet. Per altra banda, Amazon,
la megabotiga electrònica, ofereix una situació paradoxal:
un participant d’un dels programes d’afiliació d’aquesta
empresa pot guanyar més diners a través de la intermediació
en la venda d’un llibre (és a dir, per mitjà de connectar
a l’usuari amb la tenda) que el propi autor del llibre amb els
drets sobre el contingut.
Sembla
doncs que, per bé que la informació i el coneixement és
font de poder en aquesta societat, en ella no està pròpiament
la veritable generació de recursos. La major part dels beneficis
econòmics es generen en la connectivitat i, molt especialment,
en la connectivitat interpersonal i empresarial.
Globalització
i efectes sobre la creació d’identitat
En aquest
marc, en el que el nou paradigma tecnològic creat per la revolució
de les tecnologies de la informació i la comunicació té
un paper fonamental, es produeix un doble efecte que Montserrat Guibernau
descriu molt clarament.
Per una
banda l’Estat-nació s’afebleix notablement donant peu
a molts a parlar de la crisis de l’Estat-nació. I per altra,
la globalització té importants efectes sobre la creació
de les identitats de les persones. Les dimensions de l’Estat-nació
que es modifiquen fruit de la globalització són diverses.
Guibernau en destaca quatre:
1) El
sistema mateix d’Estats-nació fruit de l’emergència
de gran nombre d’organitzacions internacionals i supranacionals
que li “usurpen” el control d’àmbits dels que
fins fa poc l’Estat-nació n’era sobirà. Això
fa entrar en crisi el concepte de societat organitzada en Estats que
a la seva vegada eren nacions.
2) El
control administratiu. L’Estat-nació fa força temps
que ha perdut el monopoli de l’economia, fa molt de temps també
que ha perdut el monopoli de la cultura o de la culturització
i està perdent a grans passes el monopoli de la política.
La globalització, a través de les noves organitzacions
internacionals i supranacionals ingereix en les funcions legislatives
i judicials de l’Estat-nació.
3) La
violència. L’Estat-nació tampoc conserva el control
absolut sobre l’ús de la violència, com han demostrat
esdeveniments recents en que organitzacions supranacionals (UE, OTAN,
etc.) han assumit aquesta sobirania a nivell internacional.
4) La
territorialitat. L’Estat-nació ja no és una unitat
significativa de participació en l’economia global del
món sense fronteres actual com mostra la progressiva mundialització
de moltes empreses a qui els mercats nacionals se’ls han quedat
petits.
La globalització
té efectes igual o més devastadors encara sobre les identitats.
El procés globalitzador, com dèiem abans, és un
procés complex i contradictori. Per una banda aporta una major
consciència de la diversitat existent al món, i al mateix
temps posa en relleu la interdependència entre els pobles, els
mercats i les cultures. I tampoc és un fenomen uniforme. La globalització
té potencial per fer interactuar les diferents cultures (i enriquir-les
si es vol amb la diversitat) però, al mateix temps, té
potencial per homogeneïtzar culturalment, com està fent
(molts anomenen a la globalització una “americanització”
del planeta).
Això
té dues conseqüències immediates i evidents per a
tothom des de fa força temps . Per una banda es produeix el revifament
d’alguns nacionalismes d’Estat (reticents a la desaparició
de l’Estat-nació tradicional) i, paral.lelament, es produeix
un revifament de molts nacionalismes sense Estat (que perceben l’homogeneïtzació
cultural potencial com una amenaça). El primer porta a refermar
els vells nacionalismes tradicionals que donarem lloc als Estats-Nació.
El segon porta a la recuperació o al sorgiment d’identitats
culturals locals de la més diversa índole i que compten
amb les noves tecnologies com a un dels principals aliats per a donar-se
a conèixer. Ni uns ni altres són intrinsecament perversos,
però tampoc són automàticament pel mateix motiu
inofensius. Alguns d’ells són excloents, especialment els
basats en qüestions racials i religioses. Altres confonen identitat
amb Estat-nació i, per bé que l’Estat-nació
ha constituït i constitueix una de les principals fonts creadores
d’identitat, és obvi que no n’és l’única
font.
Davant
la febre antiglobalitzadora hi ha fins i tot qui dubte que el fenomen
de la mundialització sigui realment cap amenaça per les
identitats. Vaclav Havel afirma que el perill a la identitat no li ve
de l’exterior, sinó de l’interior. De les pròpies
persones que constitueixen una comunitat amb una determinada identitat.
Manuel
Castells analitza molt en profunditat la creació d’identitats
en la nova societat. El primer que cal tenir en compte és el
que la defineix: la societat-xarxa es caracteritza per la globalització
de les activitats econòmiques decisives, per una cultura de la
"virtualitat real” i per “la transformació dels
fonaments materials de la vida, l’espai i el temps mitjançant
la constitució d’un espai de fluxos i del temps atemporal”.
Front a això, Castells detecta una reacció de la identitat.
Es tracta de la contraposició de la singularitat cultural, la
individualitat personal i el control de la vida pròpia front
a aquesta tendència xarxa. El repte de les identitats davant
la globalitat té com a expressió el gran nombre de moviments
socials propis de la nostre època i que Castells classifica en
dos grups: aquells que són proactius, que pretenen transformar
les relacions humanes en el seu nivell més fonamental (feminisme,
ecologisme), i aquells que son reactius, que construeixen trinxeres
de resistència en nom de Déu, la nació, l’ètnia,
la família o la localitat. Dins el que ell anomena identitats
de resistència trobem els fonamentalismes religiosos, els nacionalismes
de qualsevol índole, la identitat ètnica i la identitat
territorial.
Aquestes
identitats de resistència es defenen, segons el professor Castells,
bàsicament de tres amenaces:
1) La
globalització, que dissol l’autonomia de les institucions,
les organitzacions i els sistemes de comunicació.
2) La
interconnexió i la flexibilitat, que difumina els límits
de la pertanyença i la participació, individualitza
les relacions socials de producció i provoca la inestabilitat
estructural del treball, l’espai i el temps
3) La
crisi de la família patriarcal, arrel de la transformació
dels mecanismes de construcció de la seguretat, la socialització,
la sexualitat i, per tant, arrel de la transformació dels sistemes
de la personalitat.
Els moviments
socials que, per contra, generen identitats proactives poden formar-se
a partir de les anteriors comunes culturals reactives i adoptar les
formes i estats més inusuals. Per il·lustrar-ho, Castells
posa per exemple a moviments tan dispars com els zapatistes de Chiapas,
la milícia estadounidenca i Aum Shinrikyo, una secta japonesa.
Com a pas previ, no obstant, constata que tots ells "poden ser
socialment conservadors, socialment revolucionaris, ambdues coses a
la vegada o cap d’elles". Es tracta de l’altre cara de
la terra, "la que rebutja la globalització en benefici del
capital i la informacionalització en benefici de la tecnologia.
I on els somnis del passat i els malsons del futur habiten en un món
caòtic de passió, generositat, prejudici, por, fantasia
violència, estratègies fallides i cops de sort. Humanitat
a la fi i a la cap".
Ho estem
veien des de la cimera de Seatle de fa dos anys repetit en totes i cadascuna
de les trobades de líders mundials: Praga, Melbourne, Gotteborg,
Barcelona, Gènova…
La nova
identitat antiglobalització
La creació
d’una mena de moviment social global i antiglobalització
format per un magma de moviments de tot tipus que van des d’associacions
cíviques a partits polítics passant per ecologistes, agrupacions
sindicals, pacifistes, antiamericanistes i un llarg etcètera
d’organismes i organitzacions, és ja una realitat. En els
darrers anys ha crescut un sentiment incontenible d’estafa entre
una considerable part de la societat en general. En alguns, aquest sentiment
és simplement fruit del fet de ser “víctimes”
directes de la globalització (tots els agreujats per les múltiples
desigualtats que crea el sistema), en altres el sentiment sorgeix d’un
rebuig genuí contra el creixement imparable d’aquestes desigualtats.
No és clar que tinguin una alternativa al que està passant,
però si tenen clar que ho rebutgen. Les seves “contracimeres”
han aconseguit si més no donar-los a conèixer com una
entitat única, els antiglobalització, i crear una consciència
unitària al voltant d’aquest fenomen.
Sense intentar
aprofundir aquí què és allò contra el que
lluiten totes aquestes persones, crec que no és exagerat intentar
simplificar-ho en un objectiu: la batalla principal és contra
el poder de les grans empreses. Els efectes principals de la globalització
es reflecteixen en la concentració empresarial sense precedents
que estem visquent i la creació d’empreses ja no multinacionals
o transnacionals si no gairebé supranacionals que tenen més
poder que els Estats i que es regeixen exclusiva i principalment per
un objectiu: maximitzar beneficis. En els darrers trenta anys la distribució
de la riquesa no ha fet més que empitjorar i cada cop són
més els que tenen menys, i menys els que tenen més. Al
mateix temps, en els darrers trenta anys la precarització de
la condició laboral no ha fet més que augmentar i cada
cop són més les concessions que es fan a les empreses
per garantir-ne els seus beneficis. El cert és que durant la
segona meitat del segle XX els beneficis de les grans empreses no han
fet més que créixer. Les conseqüències d’aquesta
societat enfocada al consum i del que només en surten beneficiats
els agents econòmics més grans i ben posicionats, on la
competència és moltes vegades un miratge i la tendència
real és a oligopolitzar (si no monopolitzar) tots els sectors,
és contra el que podríem resumir lluiten aquests milers
de persones del primer món (i molts altres milers s’hi solidaritzen).
De tot
plegat sorgeix una nova militància que té ja fins i tot
màrtirs i bíblies. Els primers els hem vist aparèixer
a Gènova aquest juliol, com deia a l’inici. Les segones
estan representades per llibres com No Logo, obres que es posicionen
com una alternativa genuina contra l’imperi de les grans empreses
(per bé que aquesta “alternativa” queda en mera “oposició”
donada la manca de continguts de la seva proposta). L’autora d’aquest
llibre, per exemple, enarbola la bandera de l’antiglobalització
i afirma que “l’oposició a les multinacionals és
el tema que seduirà la imaginació de la propera generació
de rebels i de pertorbadors, i només necessitem recordar als
estudiants radicals del 1960 i les lluites per la identitat de les dècades
de 1980 i 1990 per imaginar la gran transformació que es pot
produir”.
No és
gens clar que aquesta nova identitat creada per la lluita antiglobalització
tingui gaire més a veure amb l’Estat global d’Albrow
que el fet de construir-se des de baix, perquè Albrow parlava
en positiu d’una consciència global d’innombrables
individus, en canvi, l’interés comú que s’estén
per tot el planeta hores d’ara és una força en oposició,
no en afirmació.
M.A. Bastenier
parlava a El País de la llarga tradició de les estructures
binàries a la història del ser humà. El bé
s’explica amb el mal, Grècia es sentia realitzada amb el
món barbar, Roma necessitava a Càrtag encara que fos per
poder-la destruir i fins i tot a Orient tenen el ying i el yan afirmava
l’autor. Quan el binarisme capitalisme-liberal i comunisme-marxista
desapareix la societat mundial queda coixa. La mundialització
recuperaria l’altre pol, segons Bastenier, que equilibra la societat
humana.
En
efecte, és evident que la creació d’una identitat
antiglobal és un dels principals efectes de la mundialització.
Podriem dir, en conseqüència, que aquesta mundialització
és actualment una de les principals forces generadores d’identitat.
A la fi i la cap, aquesta identitat no es construeix només en
negatiu, en contra de la globalització, sinó també
en positiu, a favor, reproduint la binarietat que ens caracteritza.
Front a la consciència antiglobalització es referma una
creença fortament sostinguda entre moltes elits polítiques
i econòmiques que, malgrat els efectes perniciosos del fenomen,
la globalització és el millor que ens podia passar, o
encara més, tots aquests efectes perniciosos són imprescindibles
o, com a mínim, suportables, per aconseguir la fita última
del capitalisme global, que molts es pregunten quina és (i Susan
George s’atreveix a dir en veu alta a l’Informe Lugano). Als
antiglobalització s’oposen doncs els proglobalització.
La globalització ha gestat dues grans ideologies antitètiques,
una de les quals està generant un nou sentiment d’identitat
en rebel.lia contra el sistema entre bona part de la població
mundial benestant.
El paper
de la tecnologia
Tot això,
empenta i oposició a la globalització, no hauria sorgit
tal com és sense l’acceleració del progrés
tecnològic en la darrera part del segle XX. El progrés
tecnològic ha estat un dels principals motius de l’acceleració
del fenomen de la globalització. I el progrés tecnològic
ha estat, a la vegada, indispensable per a la construcció del
moviment antiglobalitzador, que no hauria pogut organitzar-se ni estructurar-se
amb l’eficàcia que l’ha caracteritzat sense l’existència
d’una eina global com Internet i de les xarxes de comunicacions
en general. Però el progrés tecnològic no és
un progrés innocu. Està dirigit i, així mateix,
dirigeix.
No Logo
de Naomi Klein ha estat adoptat com a referent programàtic pels
antiglobalització dels Estats Units, i també de bona part
del món, i titllat de plamfetari pels seus opositors. Però
ningú pot negar que la tasca d’aquesta periodista canadenca
és molt rellevant a l’hora de desvel.lar quin és
el veritable poder de les marques, cóm es construeixen i amb
quins fins. La tecnologia, o millor dit, els processos d’innovació
tecnològica, no escapen a aquests fins. Els motius són
bàsicament dos:
1) La
rentabilització econòmica prima per sobre del benefici
social de la difusió d’innovació tecnològica
(per exemple, molts exmonopolis de telecomunicacions europeus han
retardat la introducció de tecnologies de comunicació
més ràpides per poder rentabilitzar infraestructures
obsoletes, o moltes empreses desenvolupadores de software primen la
compatibilitat amb el software antic, per garantir la conservació
de tota la base d’usuaris, malgrat que això suposi llançar
noves versions amb moltes menys possibilitats del que la seva tecnologia
els permet).
2) El
poder del marketing es, a més, tal que permet emmascarar l’objectiu
anterior. Això obliga però a invertir sumes ingents
de diners en la creació i manteniment del que constitueix el
bé més preciat d’una empresa a inicis del segle
XXI: la imatge de marca. L’important és crear una marca
que destil.li innovació tecnològica, tan fa si el que
es ven es realment innovador o no.
El progrés
tecnològic no és innocu, deia, sino dirigit. Això
és força evident per exemple en la investigació
científica on l’explotació comercial potencial d’una
recerca en marca la seva inversió i la seva pròpia existència
(hi ha molt poc interés a investigar per combatre malalties que
esdevenen plagues a certes parts del món perque afecten als pobres,
que no constitueixen consumidors rellevants per les multinacionals).
Però el progrés tecnològic també dirigeix
en el sentit que dota d’uns instruments i no altres als ciutadans.
Si Internet
no hagués esdevingut una xarxa oberta (al menys com ha estat
fins ara), la creació d’una identitat antiglobalització
mundial hauria estat força més complexa i, a ben segur,
hauria resultat bastant menys operativa i eficaç. Per altre banda,
l’accés desigual que els habitants del planeta tenen a la
tecnologia crea una divisoria digital (digital divide) que ens separa
encara més. Tenir un o altre instrument tecnològic al
nostre abast és fruit d’un seguit d’interessos militars
i econòmics en primer lloc i polítics i socials en segon.
I tenir un o altre instrument tecnològic al nostre abast determina
també els nostres actes. El progrés tecnològic
és un procés mediatitzat i que mediatitza.
L’estudi
del paper d’aquesta mediatització del progrés tecnològic
en el procés de mundialització i dels efectes d’aquest
darrer sobre la creació de noves identitats contraposades, i
especialment d’una identitat antiglobalització que es nodreix
tecnològicament del mateix sistema que combat, és quelcom
que està fora de l’abast d’aquest text però
que sens dubte conforma una de las claus que permet entendre la realitat
actual i la direcció que estem enprenent com a col.lectiu.
Referències
bibliogràfiques:
BASTENIER, M.A. (2001): “Protesta ante la Ciudad Prohibida”,
a El País, dimarts 24 de juliol.
CASTELLS, MANUEL (1996): La Era de la Información, Economía,
sociedad y cultura, Alianza Editorial, Barcelona.
ECHEVERRÍA, JAVIER (1999): Los señores del aire: Telépolis
y el Tercer Entorno, Destino, Barcelona.
GEORGE, SUSAN (2000): Informe Lugano, Editorial Icaria i Intermón
Oxfam, Barcelona.
GONZÁLEZ, FELIPE (2001): “Lehendakari”, El País,
dimecres 18 juliol
GUIBERNAU, MONTSERRAT (1990): Nacions sense Estat, Columna Assaig, Barcelona.
HAVEL, VACLAV (2001): “¿Quién amenaza nuestra identidad?”,
El País, diumenge 20 de maig.
KLEIN, NAOMI (2001): No Logo, Paidós Contextos, Barcelona.
ODLYZKO, ANDREW (varis): http://www.research.att.com/~amo
SUÁREZ SUÁREZ, A.S. (2001): Nueva economía y nueva
sociedad. Los grandes desafíos del siglo XXI, Prentice and Hall,
Madrid.
Text
el.laborat per a les sessions de doctorat d'Enric Marin a la UAB -
©2001
Núria Almiron