6 d’octubre de 2004. La jutge Maria Teresa Palacios dictamina
per fi l’obertura de judici a la cúpula del Banc de Santander
pel cas de les cessions de crèdit succeït a finals dels
anys 80. La noticia es fa pública al migdia i un parell de ràdios
em truquen de seguida per que en doni el meu parer. En tots els casos,
i com ja m’he habituat a trobar, l’entrevista suposa una
espècie d’immersió en una altre dimensió,
una dimensió desconeguda, una dimensió irreal.
A
la meva dimensió, a la dimensió de la realitat de grups
com Attac, les preguntes que ens fem són: Com és possible
que una simple corporació privada hagi pogut endarrerir tants
anys un judici tant rellevant? Com és possible que les autoritats
britàniques hagin autoritzat l’absorció de l’Abbey
Bank per part d’un banc amb tants processos judicials en marxa?
Com és possible que les entitats financeres puguin escapolir-se
de tants i tants altres temes tant irregulars (com l’ús
que els bancs fan dels paradisos fiscals, sense anar més lluny)?
En
l’altre dimensió, però, la dels programes d’economia
de les ràdios, la de les seccions financeres dels diaris i la
de bona part de l’elit econòmica i política del
país, les preguntes són unes altres, me les formulen sense
enrojolar les seves puntes de llança mediàtiques: «com
es pot permetre que una instrucció s’allargui tant en el
temps amb tot el perjudici que això provoca als encausats?»
(però si ells n’han estat els principals culpables del
retard!), «no perjudicarà això la compra de l’Abbey
i de la imatge del sector financer espanyol al món?» (però
és que no hauria d’estar-ne de perjudicada aquesta imatge
des de fa temps!?), «no creus que tot plegat és fruit d’una
animadversió personal d’algú contra el banc [i aquí
acusen directament a la jutge Palacios o a l’advocat Rafael Pérez
Escolar]?» (però és que potser no hi ha prou motius
perquè tots li tinguem una justa animadversió generalitzada
al Santander i a la resta d’entitats financeres?).
Tot
plegat ens ho podem mirar de dues maneres. La primera és com
un triomf de la raó. Ni tota la força o pressió
que és capaç de generar la primera entitat financera,
ni el temps, ni els diners han pogut amb l’aclaparadora inèrcia
de la lògica i la normalitat: no podia ser que el banc s’ensurtís
en el pols monumental que es va atrevir a fer a la judicatura. Això
ens hauria situat en la categoria de república bananera pura
i dura.
Ara
bé, i aquí ve l’altre interpretació del que
està passant. Que el banc tingui tant suport polític,
econòmic i fins i tot social malgrat tot el que ha passat, el
que està passant i el que està per passar (les previsions
que els seus directius fan de macrocreixement són declaracions
d’intencions depredadores en tota regla) és del tot esperpèntica.
I ens situa de ple en la categoria bananera abans esmentada, aquella
en que els poderosos, només pel fet de ser-ho, reben la més
alta protecció.
No
sé què passarà en aquest judici que els experts
vaticinen com a llarg i complex (el banc jugarà forta la seva
carta de la trampa, la mentida i la confusió i hi ha molts encausats,
una instrucció llarguíssima i complexa amb múltiples
peritatges, que hauran de ser explicats i, per tant, portaran molta
gent a l’estrat). Però sí que en puc avançar
una lliçó que personalment he aprés amb el seguiment
d’aquest cas: el capgirament diari, rutinari i persistent de la
normalitat per part d’aquells que estan en condicions de fer-ho
és probablement la mes gran amenaça que pateix la realitat
democràtica avui.
El
missatge als mitjans de comunicació no ha estat «un gran
frau fiscal serà dirimit a l’Audiència Nacional»
sinó «una jutge s’atreveix a processar un banquer».
Quan la neutralitat i l’objectivitat consisteix a tancar els ulls
a l’evidència és que no hi ha neutralitat ni objectivitat.
La lluita per aconseguir subvertir aquest pervers capgirament de la
realitat es presenta dura, però caldrà guanyar-la.
8
d’octubre i coda final: El vicepresident segon del govern central
i ministre d’economia i Hisenda, Pedro Solbes, declara que no
veu cap motiu perque l’Abogacia de l’Estat i la fiscalia
formulin acusacions en el cas. Que ningú es sorprengui. No hem
d’oblidar que fou l’actual vicepresidenta primera, la senyora
Maria Teresa Fernández de la Vega, qui va signar l’increíble
escrit amb que els socialistes, ja només al govern com interins,
alliberaven al 1996 al senyor Botín de tota culpa i instaven
a perseguir judicialment només als clients. Els que aleshores
els van perdonar, al darrer moment i inexplicablement, tornen a estar
avui a la primera línea del poder. I avui, com al 1996, els socialistes
han perdut una tremenda oportunitat de callar-se. El vassallatge dels
polítics a la gran banca ens fa vassalls a tots.